6.2.11

Santa Maria del Mar

L’element que converteix aquesta església en un monument excepcional és el seu interior; l’afirmació que l’arquitecte és la creació d’espais interiors pot ser experimentada pel visitant de Santa Maria del Mar amb tota plenitud.
En franquejar la porta d’accés el visitant experimenta una doble impressió: la de domini visual d’un espai ampli i la de trobar-se davant una arquitectura pura, sense cap concessió ornamental. El domini s’aconsegueix mitjançant la distància enorme que hi ha entre els pilars, 13 metres, fet insòlit en l’art medieval, i amb l’esveltesa de la construcció, que no tapa la visió des de cap angle, ja que la contemplació de l’església és tan completa des d’una nau lateral com des de la central.
Amb l’esveltesa dels suports no sols s’aconsegueix un predomini dels valors espacials i plàstics, sinó que, es fa més acusat l’efecte ascensional dels elements arquitectònics, que culminen en la impressió flotant de la volta de creueria. Alguns finestrals ofereixen una gran bellesa, i resulta particularment atractiva la il·luminació quan es contemplen des de l’interior en una tarda de sol; però l’aspecte més important de Santa Maria del Mar no és la llum, en perfecta harmonia a les zones altes amb el desplegament de les voltes, o el color, sinó simplement la pedra.
Aquesta eurítmia (bellesa i harmonia de les proporcions) no seria possible sense una estructura mesurada, sotmesa a proporcions matemàtiques rigoroses. En aquest cas l’edifici va ser erigit amb la precisió del disseny d’un dibuix (vegeu la il·lustració). La nau central, de tretze metres d’amplada, és igual a la suma de les dues laterals; l’amplada total del recinte és igual a l’alçària de les naus laterals; la distància de 13 metres entre els pilars pot mesurar-se en tots els sentits, és a dir, entre dos pilars d’una mateixa nau o amb el corresponent a l’altra; el nombre de pilars, quatre a cada nau, es repeteix a la girola, vuit en total. Aquestes proporcions aritmèticament calculades es posen de manifest en un dibuix de l’alçat, ja que amb una estructura de línies es poden enllaçar tots els elements arquitectònics.
Lògicament, el visitant ignora l’existència de proporcions tan exactes, però les intueix en la serenitat majestuosa d’un recinte on la pedra assoleix una impressió de lleugeresa, i l’espai, una grandesa desmesurada en relació amb les seves dimensions reals, com rara vegada es va aconseguir en l’art medieval.
[Extret de: Història de l’Art. Ed Vicens Vives, 1993]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada