6.2.11

Sepulcre de El Doncel

El sepulcre de El Doncel conté les despulles del jove Martín Vázquez de Arce, que va morir el 1486 als 25 anys a l’horta de Granada. Esculpit en marbre, és una obra genuïna entre els sepulcres castellans de l’època ja que és considerada un exemple paradigmàtic del sentiment nostàlgic del final d’un període. A cavall entre dues èpoques. El Doncel mostra aquest dualisme en què es barreja l’ideal del cortesà de la baixa edat mitjana i el naturalisme dels nous temps.
El cavaller va vestit amb tots els atributs de soldat (roba, armes, creu de Santiago) i recolzat sobre l’herba, símbol de la mort en camp de batalla. Al mateix temps aquesta figura està reclinada en actitud de lectura lenta. La postura abandonada i el rostre ovalat mostren una suavitat i una delicadesa de trets representatives de la tipologia d’un cavaller de la baixa edat mitjana. L’ambient cortesà s’ha imbuït de la nova sensibilitat i en la seva concepció del món conflueixen el que és real i quotidià amb el que és imaginari i desitjable. El petit patge condolgut que hi ha als peus contribueix a reflectir la tristesa i la melancolia davant del final de la vida prematurament acabada i el de l’època que s’extingeix.
Aquesta obra funerària és atribuïda al mestre Sebastián de Almonacid a Toledo, deixeble d’Egas Cueman de Brussel·les, que fou el primer introductor de les formes flamenques a l’escola toledana. Els pintors i escultors flamencs inicien a finals de l’edat mitjana la plasmació d’un nou sistema plàstic tot buscant de mostrar la realitat.
El centre de la Península Ibèrica era al segle XV essencialment influït per la pintura borgonyona i l’estil de Claus Sluter. Tanmateix la presència d’escultors de diferents regions europees va originar diversos tipus de solucions. El gènere del retrat, abandonat des de l’època de l’Imperi Romà, reneix vivament al segle XV en l’ambient cortesà, fet que encaixa amb el nou humanisme. És sobretot als sepulcres i a les pintures de cavallet on pren cos com a gènere autònom i individualitzat.
A finals del segle XV havia qui sentia amor pels llibres (la impremta portada poques dècades d’existència), fins el punt que, per enterrar a un guerrer, mort en combat, es decidí fer-lo immortal mostrant-lo llegint. Eterna lectura.
 [Extret: J. Ragon, Història de l’Art, ed. Teide, 1993]
Sepulcre de El Doncel, obra de Sebastià de Toledo (segle XV). Catedral de Sigüenza.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada