11.2.11

Tipologia arquitectònica renaixentista

Amb el renaixement la construcció profana o civil se situa al mateix nivell que la religiosa i, des de llavors, els grans constructors d'esglésies són, al mateix temps, els creadors d'importants edificis profans.

Arquitectura religiosa: el temple
Els nous elements arquitectònics i, especialment, la cúpula, plantegen problemes fonamentals que afecten a la traça general de l'edifici. Es busca un tipus de temple que uneixi la utilització dels elements clàssics i les necessitats derivades del culte i la litúrgia cristiana. Calia compaginar la grandiositat dels edificis clàssics i el caràcter aeri de l'arquitectura gòtica; doncs si la primera imposava per la seva solidesa, la segona es distingia per la lluminositat dels seus interiors. Si els arquitectes gòtics van aconseguir, o van buscar, desmaterialitzar el cos de l'edifici i esborrar els límits espacials, l'arquitecte renaixentista s'inspirarà en les formes geomètriques bàsiques, que ja es trobaven als edificis clàssics. El cercle i el quadrat, el cub i l'esfera, el cilindre, són les formes més adequades, gràcies a la seva perfecta regularitat i racionalitat. La dinàmica lineal i ascendent del gòtic serà desplaçada per la lògica claredat del classicisme.

Dos tipus de temple es consoliden:
• El model de planta basilical, inspirat en la basílica paleocristiana.
• El model de planta centralitzada, inspirat en el Panteó de Roma i en els models bizantins.
• El desig de fondre tots dos models condueix al prototip ideat per Alberti en Sant Andrés de Màntua, d'església de planta basilical d'una nau amb capelles laterals i creuer amb cúpula, en la qual la gradació lumínica està perfectament aconseguida en concentrar-se la llum en el creuer i el presbiteri.
Església de Sant Andreu de Albert, Màntua (Itàlia).
Planta Basilical de Sant Andreu.
L'arquitectura profana o civil
Predominen dos tipus de construcció, a més del gran desenvolupament que tindran els edificis públics (ajuntaments, llotges, ponts, etc.), el Palau i la Vila.
Palazzo Te, Màntua.
Villa Capra (La Rotonda), Vicenza (Itàlia).
Els palaus renaixentistes florentins adopten la forma tancada d'un bloc amb pisos ben diferenciats, finestres repartides regularment i recintes d'altura uniforme, sense tenir en compte la diferent funció de les estades. L'estructura de l'edifici està condicionada per la claredat racional; a l'interior s'agrupen les quatre ales entorn d'un pati interior envoltat per lògies (galeries obertes d'arcs de mig punt sobre columnes que es repeteixen regularment). La torre medieval ha desaparegut, encara que en ells és recognoscible la tradició medieval dels palaus toscans medievals. Les obertures de la façana solen estar emmarcats i decorats amb elements arquitectònics d'arrel clàssica (pilastres, frontons, etc.) que es repeteixen de forma rítmica.

La Vila és la residència suburbana de caràcter senyorial que es generalitza entre les classes benestants d'aquesta època. S'aparta per complet del model tradicional de vila fortificada, creant un marc arquitectònic perfectament adaptat a la vida campestre. L'edifici es fon amb el paisatge, assentant una senzilla galleda sobre un sòcol, una lògia oberta que forma una terrassa tendida entorn del bloc cúbic de la casa.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada