11.2.11

Trets específics de l'arquitectura renaixentista

A continuació es presenten, de forma sistematitzada, els principals trets que permeten identificar i comprendre la naturalesa de l'arquitectura renaixentista:
1.       Es valora la superfície dels murs. Exteriorment es realcen els carreus mitjançant el clàssic encoixinat; i, fins i tot, es tallen com a puntes de diamant. En els interiors s'anima la pròpia superfície del mur a través d'elements harmònicament equilibrats: cornises, pilastres, columnes emmarcades, etc.
2.       Quant als suports, s'utilitza la columna fonamentalment, tant per la seva funció constructiva (sustentant), com a decorativa, ben aïllada, formant arcuacions o combinada amb pilars. S'empra el repertori dels ordres clàssics. La columna és essencial atès que l'estudi de les seves proporcions és un dels fonaments del classicisme, i serveix com a pauta per determinar tota la proporció de l'edifici. Aquest caràcter rector de la columna és el fonament essencial de la bellesa arquitectònica en la concepció renaixentista. S'utilitzen tots els ordres romans, des del rústic al compost, enriquit el corinti, que és el més utilitzat.
3.       L'arquitecte renaixentista menysprea l'arc ogival o apuntat, característic de l'estil gòtic, i torna a utilitzar, de forma sistemàtica, l'arc de mig punt. Sostingut per elegants columnes d'ordre clàssic i formant galeries o lògies, la seva repetició rítmica contribueix a subratllar la claredat racional dels edificis renaixentistes.
4.       En els sistemes de coberta es produeix una profunda renovació, ja siguin aquestes de fusta o de pedra. En les cobertes de fusta el tipus més utilitzat és el teginat[1]: una superfície plana que es divideix en cassetons, que poden ser quadrangulars o poligonals, i en el centre de les quals se sol col·locar una flor o un altre motiu decoratiu, generalment daurat o policromat. En les cobertes de pedra s'empren preferentment les voltes de canó, les d'aresta i les rebaixades; en totes elles és freqüent que el casquet de la volta no es quedi llis, sinó que es decori amb cassetons, com en l'arquitectura romana. No obstant això, el més important serà la primacia que se li concedeix a la cúpula com a forma ideal constructiva (derivada de l'admiració que sempre va suscitar la cúpula semiesfèrica del Panteó de Agripa, a Roma; així com la influència de l'arquitectura bizantina que irradiava Sant Marcs de Venècia). La cúpula s'eleva sobre petxines i generalment amb tambor, en el qual s'obren finestres, i sol estar rematada amb llanterna que li proporciona llum zenital.
5.       El repertori decoratiu s'inspira en els models de l'Antiguitat. La decoració de tipus fantàstic, en la qual l'artista fon capritxosament els diversos regnes de la naturalesa creant éssers monstruosos, en part animals, en part humans i en part vegetals o inanimats, rep el nom de grotesc[2]. Quan aquesta decoració s'ordena entorn d'un plançó vertical, que li serveix d'eix, rep el nom de canelobre[3]. Flors, fruits, trofeus i objectes diversos pendents de cintes, festons, corones i medallons, són també elements freqüents en la decoració renaixentista.
Exemple d'encoixinat
Interior església de San Lorenzo, Florència.
Cúpula Santa Maria dei Fieri, Brunelleschi, Florència.
Exemple de canelobre.
Exemple de grotesc. Palazzo Vecchio, Florència, Itàlia.

[1] Estructura inferior d’un sostre pla o en volta constituïda per l’encreuament  de bigues i motllures que, decorades amb cassetons i construïdes amb fusta, formen caselles quadrilàteres o poligonals.
[2] Dit de l’element decoratiu estilitzat que imita éssers fantàstics, humans, vegetals i animals, situat en una superposició.
[3] Element decoratiu que imita la forma d’un canelobre i característic del renaixement.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada