28.3.11

La pintura flamenca del segle XVII

En els dominis espanyols dels Països Baixos es desenvolupa una important escola pictòrica, en la qual la influència de l'art italià se suma a la llarga tradició.

La pintura flamenca
La pintura en l'aristocràtic i catòlic Flandes del segle XVII és, d'una banda, resultat de l'evolució d'un centre artístic ja important als segles anteriors. Allí es manté el component humanista de la concepció pictòrica, centrada en la idea de la creació personal de l'artista al servei d'un mecenes.
Però, d'altra banda, el seu desenvolupament depèn de l'estreta vinculació amb el món italià, del que es nodreix estilísticament, sobretot en el seu vessant més espectacular i exuberant, així com de l'espanyol, sobre el qual influeix de forma decisiva, donades les relacions polítiques i l'interès col·leccionista dels Habsburg cap a aquesta pintura.

L'opulència de Rubens
Pedro Pablo Rubens (1577-1640) és un dels més grans i prolífers artista de tots els temps, i la seva influència va ser extraordinària a tot el món. Exemplifica la imatge de l'artista triomfador, culte i distingit, la vida del qual és comparable a la d'un noble, al capdavant d'un immens taller del que surt una ingent producció.
La seva desmesura plàstica, com una incessant i desbordant cascada de formes i colors, constitueix un dels fenòmens més característics del Barroc. Va realitzar el seu aprenentatge al costat de pintors que seguien la tradició miguelangelesca, la qual cosa explica la corpulència i vitalitat de les seves figures.
En la seva pintura convergeixen tres aspectes típics de l'art italià al voltant del 1600. En primer lloc, les obsessions compositives, que Rubens converteix en un procediment per imprimir dinamisme i tensió en els temes, gràcies a les línies corbes i a les diagonals. En segon lloc, la riquesa colorista dels venecians, que es fa més opulenta i fastuosa. I, en tercer lloc, els recursos d'il·luminació dramàtica dels caravaggistas, amb els quals intenta crear una escenografia adequada que susciti efectes dramàtics.
Amb aquests components aconsegueix un estil absolutament personal, recolzat en un prodigiós domini tècnic. La seva fama es va deure tant a les grans composicions religioses, amb la seva emfàtica retòrica gestual, que converteix els grans episodis de la vida de Crist o dels sants en moments culminants d'un aparatós drama, com, sobretot, a la personal interpretació dels temes mitològics, amb els seus nus femenins, de carns toves i greixoses, però palpitants, fruit d'un sentit vitalista de l'existència, on la pintura sembla un gojós plaure que barreja el visual i el tàctil.

La malenconiosa elegància de Van Dyck
Deixeble de Rubens, Anton van Dyck (1577-1641) és la segona figura de la pintura flamenca i un pintor de fama universal. Va estar establert llarg temps a Anglaterra, sent nomenat pintor del rei Carlos I, al que va retratar.
Precisament una de les seves millors obres és El rei Carlos I de caça (1638), on apareix el monarca, enmig de la naturalesa, sense la rígida etiqueta amb que els pintors de tall acostumaven a fer-ho. Aquest model de figura immersa en la naturalesa, que té tant protagonisme com el propi personatge, deixaria una petjada molt profunda en la pintura anglesa, que va beure de les fonts estilístiques i iconogràfiques de Van Dyck durant diverses dècades.
En efecte, Van Dyck va ser, abans de res, un excel·lent retratista: va saber imprimir als personatges una aristocràtica elegància, amb posis atrevides i desenfadades, de vegades excessivament complagudes en l'aparença, dimensió típicament barroca, però sempre atractives, per la qual cosa tenen de sentimentals. Va heretar de Rubens la facilitat pictòrica i el sumptuós sentit del color, encara que és més refinat i líric, amb gestos i mirades impregnades d'una certa malenconia, en les quals concentra tota la seva habilitat.

Altres pintors flamencs
El nombre de pintors rellevants de l'escola flamenca és considerable. La tercera gran figura és Jacob Jordaens (1593-1678), que va ser col·laborador de Rubens, encara que a diferència d'aquest i de Van Dyck, agrada de lo popular, amb una vitalitat fresca i expressiva.
En realitat, tots els pintors flamencs van tenir una innata inclinació cap al naturalisme, entès com a resultat d'una observació minuciosa, que es va convertir en un tret típic d'escola.
Per això, en Flandes, més que en cap altre lloc, va tenir un desenvolupament espectacular la pintura d'animals, tant vius com a morts, la pintura decorativa de flors i, sobretot, la pintura de gènere, de format reduït, destinada a decorar cases burgeses, com a pur esbarjo descriptiu.
Entre els pintors més destacats figura Jan Brueghel de Velours (1528-1625), les obres detallistes de la qual de colorit brillant mostren el seu sentit descriptiu de la concepció pictòrica. D'una generació molt posterior és David Teniers (1610-1690), el pintor d'escenes populars, on apareixen figures i anècdotes reproduïdes amb amabilitat.
Jacob Jordaens: El rei beu (1650), Ermitage, Sant Petersburg.
David Teniers: Festa aldeana, El Prado.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada