24.3.11

Naturalisme davant el classicisme en pintura

La pintura barroca, inclosa la italiana, té una diversitat tal de tècniques, estils i funcions, que resulta impossible trobar uns trets que unifiquin les diferents escoles, la personalitat de les quals ve reconeixent des d'èpoques anteriors. A Itàlia, el mateix que en tot l'àmbit catòlic, té molta importància la pintura religiosa, destinada a familiaritzar al creient amb la visió d’allò sobrenatural, així com els temes que posen en relleu la glòria del poder. Paral·lelament, també es va reflexionar sobre la vanitat dels triomfs mundans (és el tema de la vanitas), de vegades a través d'escenes de gènere i bodegons, dos gèneres que van adquirir singular desenvolupament. També van tenir importància la pintura mitològica i la històrica, així com el retrat.
Al començament del segle XVII, dos grans corrents estilístiques dominen la pintura italiana, el naturalisme, representat per la genial figura de Caravaggio, que radicalitza les tendències clarificadores i populistes de la Contrareforma; i el classicisme, que va tenir en Annibale Carracci el seu principal defensor, que va recuperar la tradició clàssica, amb un sentit harmònic de la bellesa, com a encarnació d'un pensament.

Caravaggio: Els deixebles d'Emaús. Postdam, Galeria Sanssoucci.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada