20.3.11

UNA PLAÇA BARROCA: sant Pere del Vaticà

La basílica de sant Pere del Vaticà adquireix el seu aspecte definitiu amb el treball de G. DELLA PORTA, que peralta la cúpula dissenyada per MIQUEL ÀNGEL, i amb el de CARLO MADERNO, autor de la façana, grandiosa malgrat la simplicitat del seu volum. L’escala que condueix  a aquesta façana resulta discreta davant la gran mola constructiva, i no arriba al sentit escenogràfic barroc que tenen les escales romanes posteriors. MADERNO va acabar aquesta façana el 1607 i el 1629 GIAN LORENZO BERNINI es va fer càrrec de les obres d’urbanització i magnificència de la basílica.
Un cop oblidada ja la primera concepció bramantina d’una basílica amb quatre façanes iguals sobre planta de creu grega, s’opta per allargar la nau central i tancar l’obra amb la façana de MADERNO. BERNINI va prendre com a punt de partida l’eix central, ara notòriament allargat, sobre el qual va dissenyar una de les places més impressionants d’Occident. A partir de les experiències de la plaça de Pienza, o de la del Campidoglio de Miquel Àngel, a Roma, va traçar dos amplíssims braços rectes des dels extrems de la façana que convergeixen devers l’eix. Aquí, la convergència, com a Pienza o al Campidoglio, produeix un efecte d’engany òptic que accentua les dimensions de la façana principal.
Aquests braços rectes, que avancen en una longitud equivalent a la que hi ha des del baldaquí interior fins a la façana exterior, són constituïts per una columnata dòrica-romana magnífica coronada amb un sobri entaulament amb estàtues. Però la veritable genialitat de BERNINI està en la corba de la columnata. Per portar-la a terme va dissenyar una el·lipse, una corba més dinàmica que el cercle, i va situar prop dels seus focus dues fonts magnífiques; d’aquesta manera va establir una constant en la suma d’apreciacions de les fonts des de qualsevol situació de l’espectador a l’el·lipse.
La columnata corba consta de quatre fileres de quatre ordres distints, i proporcionen un total de 296 columnes que, damunt l’entaulament, sostenen 140 estàtues de sants, realitzades pels deixebles del mestre. L’efecte d’aquest deambulatori és impressionant, ja que el bosc de columnes sembla infinit des de qualsevol punt. D’aquesta manera BAERNINI es va apartar definitivament de l’ideal de perspectiva central que havia presidit l’arquitectura des de BRUNELLESCHI. La gran façana de la basílica sempre queda condicionada per les infinites possibilitats d’observació que ofereix la columnata corba.
No es pot dir que hi hagi un punt únic ideal, d’observació, sinó una integració total, perquè l’única possibilitat de veure la basílica des del gran eix central es veu obstaculitzada pel fet que es va col·locar, al centre de l’el·lipse, un obelisc egipci de 40 metres d’alçària. La seva presència obliga a desplaçar el punt de vista cap als costats, cosa que convé a l’ideal barroc que Bernini va aportar amb aquesta obra.
D’altra banda, el llarg eix axial es fa enorme i supera de molt la dimensió més gran de la mateixa basílica. Aquest allargament dels eixos longitudinals va ser una constant a les grans urbanitzacions barroques posteriors, des de Versalles a la Granja, o al París de HAUSSMANN.
Extret: A. Fernández, Història de l’Art. Vicens Vives, 1993
Piazza del Campidoglio, Roma
Piazza de sant Pere del Vaticà, Roma.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada