22.4.11

El Modernisme

La darrera dècada  del segle XIX ofereix les condicions necessàries perquè l'arquitectura europea trobi una sortida a la crisi que vivia l'historicisme. La insatisfacció davant l'eclecticisme, l'alternativa presentada pel moviment "Arts and Crafts", el nombre creixent d'arquitectes que, cada vegada més, utilitzen els nous materials amb una llibertat expressiva absoluta i, finalment, l'exemple de llibertat creadora i de ruptura amb el passat que donen els pintors, són les circunstàncies que concorren en les complexes manifestacions plàstiques de la fi del segle.
Les causes, les dates i els noms són diferents a cada país europeu, però tots tenen un denominador comú. El modernisme abandona la tradició jistòrica i decideix aprofitar els avantatges que li ofereixen la tècnica i la indústria. A Bélgica va rebre el nom d'Art Nouveau, a Alemanya el de Jugendstil, a Àustria el de Wiener Sezession, el de Liberty a Itàlia, i el modernisme a Espanya. Els artistes van crear llenguatges expressius propis, amb una individualitat tan forta que és difícil trobar un programa o un ideari comuns que serveixin per definir el moviment. Però tots tenen en comú el desig ardent de crear noves formes, alliberades, finalment, del pes de la història, i amb el bagatge de gairabé mig segle de conquestes tècniques.
La força de la fantasia creadora que caracteritza el moviment és l'element que el va destruir. Els arquitectes, conscients de la lliçó de William Morris, eren, sovint, dissenyadors, i viceversa. El disseny d'estris i d'objectes en general mai no havia estat integrat tan bé a l'arquitectura com amb el modernisme. La línia sensible, la línia corba, sembla embolcallar en ritmes permanents tota l'obra plàstica. Una forma vegetal, una tija fina que es retorça com desmaiada, recorre tot el conjunt de formes que el modernisme va ser capaç de crear. Aquest sentit de la decoració va acabar amagant els significats autèntics de les obres, sobretot de les obres arquitectòniques, que només van aconseguir transmetre, en el seu temps, un decorativisme bell però estèril.
Els grans renovadors
Victor Horta (1861-1947) és el capdavanter del modernisme a Bèlgica i a tot a Europa. Format en l'Acadèmia de Belles Arts de Brusel·les, i junt al neoclassicista Alphonse Balat. En 1886 s'independitzar, començant a treballar amb petits edificis, la major part d'ells molt senzills i econòmics. Set anys després crea la seva primera gran obra, l'anomenadacasa Tassel.  Amb la casa per a l'enginyer Tassel al carrer Torí de Brussel·les va establir els fonaments d'un nou vocabulari i d'una nova sintaxi. En ella es plasma les acaracterístiques del que es va donar a conèixer com a art nouveau, en les que la riquesa decorativa es conjuga amb una sèrie de foemes noves diferents als estils anteriors. Tot això ha fet que fos considerada com la primera construcció modernista totalment independent dels estils historicistes que havien dominat el segle XIX.
Façana casa Tassel
Detall de l'interior de la Casa Tassel
A França va treballar Hector Guimard (1867-1942), qui, des del seu primer edifici, el castell Béranger (1894-1898), de París, demostrà una notable influència de l'estil que irradiava des de Bèlgica Victor Horta. En aquesta obra comença a fer ús d'estructures metàl·liques a les que aplicava formes sinuoses i de reminiscències vegetals, i en elles s'aplicar al disseny complert, exterior i interior, incloent el mobiliari. Les mateixes tècniques en les seves obres més conegudes, les marquesines i les entrades al metro de París, caracteritzades per motius florals i formes vegetals, tornejades en ferro, que fan oblidar la rigidesa i pes del material.
La singularitat de Gaudí
Encara que el català Antonio Gaudí (1852-1926) fa una interpretació creativa, no acadèmica, de certes tradicions constructives peninsulars, i els seus resultats presenten similituds amb el vessant orgànic del modernisme. franc-belga, la seva genialitat arrenca d'una voluntat personal d'aproximar-se a la "arquitectura natural", obra de Déu, el gran arquitecte de l'univers. Algunes de les seves fonts d'inspiració són els ruscs de les abelles, la disposició del teixit cel·lular, les ramificacions dels arbres, les escates dels rèptils, l'estructura d'ossos i cartílags o la pedregosa rusticitat de les muntanyes, darrere de l'emulació de les quals hi ha un profund sentit religiós.
L'obra més famosa de Gaudí és el temple inacabat de la Sagrada Família, on tot un impuls geològic, més escultòric que arquitectònic, sembla haver aixecat la façana aquest, única gairebé acabada quan va morir. Però no menys importants són els blocs de cases, com la casa Batlló (1904) o casa Milá (1906-1912).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada