22.4.11

El postimpressionisme

Les propostes pictòriques que van fer algun dels autors emmarcats en l'impressionisme marcarien el naixement de la pintura moderna. En aquest grup han de distingir-se els que es van preocupar per donar una solució objectiva al problema de la representació visual, cas de Seurat i Cézanne, i els que es van inclinar per la utilització del color amb finalitats expressives i simbòlics, cas de Van Gogh i Gauguin.

Seurat i el neoimpressinisme
L'obra pictòrica i teòrica de Georges Seurat (1859-1891) constitueix el punt de partida d'un corrent pictòric denominat divisionisme o puntillisme, que va pretendre fer de l'impressionisme un procediment de representació científica, basat en l'anàlisi de com són percebuts els colors per l'ull humà.
Es tracta d'una tècnica que reprodueix les coses mitjançant petits punts de colors juxtaposats, cadascun dels quals tradueix els diferents tons de color que veiem: el de la superfície vista des d'a prop (color local), el de la llum que es reflecteix en ella, el que acomiada la superfície en absorbir la llum, els reflexos que projecten els objectes propers i els colors complementaris.
Seurat va proposar calcular, també, la combinació de línies, amb la finalitat d'aconseguir la màxima harmonia. Així, en l'obra El Circ (1891) es repeteixen les obres ascendents que, al costat dels colors clars i tons càlids, volen expressar alegria i vitalitat. Encara que el punt de partida és purament sensorial, el resultat exigeix tal elaboració que la pintura es converteix en una construcció estilitzada i objectiva, on la superfície vibrant contrasta amb l'equilibri gairebé matemàtic de la composició, que anuncia una abstracció ideal.

Cézanne i la recupració de la forma
L'obra de Paul Cézanne (1839-1906) és el resultat d'una recerca individual, que aspira a retornar a la pintura la solidesa i monumentalitat que havia perdut amb el impressionisme. Així, si bé pertany a la mateixa generació dels principals impressionistes, la seva obra va ser evolucionant i en arribar a la seva maduresa no se li pot considerar ja com a tal.
Si ben havia treballat amb Pisarro i exposat en el Saló dels Rebutjats, des de 1878 es va recloure en Aix en Provence, on el seu estil va començar a evolucionar en la seva recerca personal. Així, la seva obra amb prou feines va ser coneguda fins que en 1895 el marxant Ambroise Vollard va tornar a exposar-la i a situar-la en el centre d'atenció d'artistes i crítics. Per llavors el centre de la seva atenció havia passat del paisatge a la figura humana.
Es fixava sempre en els mateixos motius, bodegons o paisatges amb figures, que repeteix a fi d'explorar la seva dimensió volumètrica, però sense recórrer al clarobscur. D'aquesta manera juxtaposa tintes de color, per mitjà de pinzellades amb tocs uniformes i paral·lels, que generen una estructura harmònica de plànols, en la qual es basa la composició del quadre, que cobra sentit propi al marge del motiu.
A més, comença a representar les coses, dins del mateix quadre, com si fossin vistes independentment uneixis de les altres, de manera que produeix imatges incongruents amb la perspectiva tradicional, anunci del final de la visió sotmesa a un punt de vista únic habitual des del Renaixement.
 
 
El parc del Château Noir (1898)
Van Gogh i l'expressió del jo interior
Vincent Van Gogh (1853-1890) és un cas singular. Donada la seva condició d'artista no professional, va plasmar en la seva pintura una necessitat creativa sortida d'allò més profund de la seva personalitat.
Nascut a Holanda, va entrar en contacte amb les novetats impressionistes a partir de la seva instal·lació a París en 1886, en concret el toc puntillista i la claredat de l'estampa japonesa. Però va anar en l'assolellat sud de França on va realitzar la seva obra més característica.
Allí, la pinzellada es fa més gruixuda, s'agita i onda com si estigués arrossegada per un remolí que va definint la forma de les coses, més enllà fins i tot d'elles mateixes.
Els colors són plans, però fortament empastats, donats amb energia, reflex de la intensitat que emana de l'ànima interior de l'artista. En efecte, en la seva pintura s'estableix una relació profunda entre les seves vivències i el motiu en el qual es fixa, ja siguin paisatges, retrats o, sobretot, autoretrats.


Gauguin i el simbolisme
Enfront de la sofisticació de la vida urbana contemporània, Paul Gauguin (1848-1903) representa un esforç creixent i continuat per trobar al món primitiu l'essencial de la condició humana.
Per aconseguir tal fi s'estableix, primer, a Bretanya, on configura un estil pictòric denominat sintetisme, inspirat en les vidrieres i esmalts de l'art medieval, on les figures estan definides per línies que componen un ritme ondulant en una superfície plana farcida de colors brillants i irreals que produeixen un efecte màgic.
En aquesta aparent simplicitat Gauguin descobreix les possibilitats de la pintura per expressar continguts simbòlics, sempre enigmàticament presents.
Després, en 1891, s'instal·la en Tahití, on fon símbols religiosos d'orient i occident, que imagina idíl·licament harmonitzats, fruit d'una puresa ancestral.
Roques a prop del mar (1886)
Dones de Tahití (1891). Museu d'Orsay, París
Deliciós somni (1894). Museu de l'Hermitage, Moscú.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada