9.4.11

El Realisme

A partir de mitjan segle XIX, fins a la fi de segle, el realisme va afectar, sobretot, a la literatura i a les arts visuals del món occidental, que es van veure despreses dels convencionalismes narratius i figuratius que, fins llavors, les havien vinculat a una idea de bellesa preconcebuda, basada en una fórmula consagrada. Per això, el realisme, en virtut d'una anàlisi del món lliure de prejudicis i, dut a terme sistemàticament, constitueix l'indispensable punt de partida teòric per a les revolucions posteriors.
 
La reivindicació d'allò que es percep des de la realitat, com a camp específic de la creació artística, va portar amb si la defensa de la contemporaneïtat enfront de la historicitat; la incorporació del banal enfront del transcendent; la sensació d'improvisació casual enfront de la tensió narrativa; i la uniformitat del representat enfront de la jerarquització intel·lectualitzada.

Coubert, prototip de pintor realista
El pintor francès Gustave Coubert (1819-1877) encarna el realisme per excel·lència. Va fer de la seva vida un autèntic compromís vital, on la tasca de pintar es va convertir en una manifestació, davant si mateix i davant els altres, del seu apassionat interès cap a tot l'humà.

Encara que en la seva formació com a pintor no va seguir les lleres habituals, que obligaven al rigorós aprenentatge amb un mestre consagrat, va tenir un coneixement directe dels vells pintors naturalistes del segle XVII, que llavors no formaven part encara dels grans mites de la història de l'art: Caravaggio, la pintura holandesa i la pintura espanyola. Amb aquest bagatge es va apropar a representar les gents del seu entorn i a mirar-se a si mateix (va pintar nombrosos autoretrats).
Gustave Coubert: Enterrament a Ornans (1849-1850). Museu d'Orsay, París.
En 1850 va fer una presentació espectacular en el saló de París, amb diverses obres, entre les quals destaca Enterrament a Ornans. En ell contemplem el ritu de la mort en la seva estricta dimensió terrenal, i que no ens afecta emocionalment, perquè es tracta d'un desconegut. En els personatges no hi ha escalafons, no hi ha indicacions sobre el seu significat. No obstant això, per mitjà d'una barroeria expressiva, que enllaça intencionadament amb el gust popular, se'ns revela una realitat d'una cruesa implacable, que va estremir els fonaments de la sensibilitat coetània.

En ocasió de l'Exposició Universal de 1855 en pariu, Courbet va muntar un barracó amb les seves principals obres, entre unes altres L'estudi: una al·legoria real, convertida en veritable proclama dels seus interessos estètics: l'artista, un treballador lliure, en el centre del seu univers, es deté, com un déu, a contemplar la seva obra, entre els personatges de la vida i els que li serveixen.
Naixia així, un nou concepte d'artista, destinat a revelar la veritat al món.
G. Coubert: L'estudi: una al·legoria real. Museu d'Orsay, París.
Millet i Daumier
El realisme apareix específicament vinculat, a l'origen, a les noves idees socials, que reclamaven un paper en la història per a les classes més desfavorides. Per a molts artistes plàstics, la representació de camperols o treballadors explotats va constituir una forma de reivindicació política enfront dels qui seguien mantenint que l'art devia ser un mer espectacle complaent.

El francès Jean-François Millet (1814-1875), el pintor dels tipus rurals per antonomàsia, ens ha deixat una personalíssima obra on dignifica als anònims camperols, amorosament descrits en la resignada senzillesa de la seva llauro. Però no apareixen idealitzats, com fessin els romàntics: abans al contrari, van vestits amb robes humils i sofreixen per l'esforç físic, encara que, gràcies a la seva dignificació moral, fruit del retut homenatge que el pintor els ofereix, desprenen una gravetat solemne, que els ennobleix com a grup.
Jean-François Millet: Les espigadores (1857). Museu d'Orsay, París.
Jean-François Millet: Àngelus (1857-1859). París, Museu d'Orsay.
Molt més crític amb la societat del seu temps va ser el gravador, pintor i escultor Honoré Daumier (1808-1879). Aquest artista, posseïdor d'unes excepcionals dotis com a dibuixant, es va dedicar gran part de la seva vida a la caricatura política en la premsa diària. A més, va ser una personalitat mordaç i un crític implacable amb els mals socials, que va perpetuar amb la cruesa d'un cronista.

En la seva pintura va mostrar la misèria que patien les gents de la ciutat, l'altra faç de l'esplendor urbana exhibida pel poder: amb la seva factura diluïda i succinta, de llums rembrandtianas i tons negres, les figures dels seus quadres desprenen, en la seva pobresa, una humanitat profunda, que ens porta a reverenciar-les.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada