3.4.11

La pintura neoclàssica

Revolucionaris i adacèmics
Els pintors neoclàssics no disposaven de models de pintura clàssica amb la facilitat que oferien l'arquitectura i l'escultura, de la qual es conservaven tantes mostres a Itàlia. Podiem recòrrer als relleus, però no era fàcil superar la pobresa cromàtica que oferien.

El representant màxim de la pintura neoclàssica és el francès Jacques-Louis David (1748-1825). L'agitada biografia d'aquest artista reflecteix exactament el curs dels esdeveniments revolucionaris fins a la caiguda de Napoleó. En una primera época va rebre la influència de Boucher; en un segon període va conrear la pintura de tema clàssic, moment al qual correspon els coneguts Jurament dels Horacis (1785) i El rapte de les Sabines (1799), quadres d'història antiga que van provocar un estusiasme enorme.

Quan va esclatar la revolució, David es va lliurar plenament a la política. Va ser nomenat superintendent de belles arts i va decidir eliminar l'acadèmia i sotmetre l'art a una dictadura personal, cosa que era possible gràcies al seu caràcter inflexible. Es va mostrar com un enemic implacable de l'art rococó, fins a l'extrem que els seus deixebles van apedregar les obres de Watteau, una acció amb la qual pretenien posar fi a l'art de l'antic règim. Va posar els seus pinzells al servei dels ideals revolucionaris, que van quedar gravats al Jurament del Joc de Pilota i a la Mort de Marat

Quan Napoleó va arribar al poder, David va ser nomenat pintor de cambra. Responent a una petició del nou emperador, es va dedicar a la creació d'un nou estil imperi, un exemple perfecte del qual és la Coronació de l'emperador (1805), en un marc de luxe inherent a la cort, una vegada abandonats els primers ideals revolucionaris. 

Quan Napoleó va caure, David va ser destarrat i va morir a Brusel·les l'any 1825. La vida i l'obra d'aquest pintor legitimen la relació entre la pintura neoclàssica francesa i la revolució. No obstant això, no és difícil observar les greus contradiccions que resulten d'aquest compromís, fins a l'extrem que Gros, deixeble de David i cronista gràfic dels èxits de Napoleó (La batalla d'Eylau, 1807), va posar fi a la seva vida (1835) perquè no va poder resoldre el dilema que se li plantejava entre els seus gustos estètics i la missió política de regir les arts amb fidelitat al seu mestre, que li havia confiat el taller quan se n'havia anat a l'exili.

Jean-Auguste-Dominique Ingres (1780-1867) és l'altre gran pintor neoclàssic, i per a molts fins i tot és superior a David. Havia estudiat molt anys a Itàlia i sentia una admiració profunda per Rafael, sentiment que expressa en El vot de Lluís XIII (1824). Va dirigir l'École des Beaux-Arts, des de la qual va defensar la tradició de David davant Delacroix, a qui recriminava que donés més importància al color que al dibuix.
Ingres: Napoleó en el seu tron imperial (1806). París.
Els descobriments i els judicis estètics van tenir molta influència entre els pintors de l'època, però van ser especialment decisius en la vida d'Antoni Raphael Mengs (1718-1799), un pintor alemany que va coincidir amb Winckelmann a Roma i que, com a fruit d'aquesta tribada, va abandonar la pintura de pastel que s'ensenyava en aquella ciutat italiana i es va convertir en un neoclassicista decidit; va constribuir a definir aquest credo artístic a Espanya, on va arribar l'any 1761 invitat per Carles III perquè pintés el Palau Reial de madrid (fresc de l'Aurora i Apoteosi de Trajà i Hèrcules). La rivalitat amb Giambattista Tièpolo potser va ser el motiu que mantingués elements decoratius del rococó i que no es volgués excedir en la innegable rigidesa de l'estil neoclàssic.
Anton Raphael Mengs: Apoteosi de Trajà i Hèrcules.
L'estil de Mengs es caracteritza per una gran minuciositat, així com per l'ús d'un cromatisme brillant. Marià Salvador Maella i Francisco Bayeu van ser col·laboradors molt pròxims a Mengs i uns pintors incansables de frescos per a les mansions reials (Aranjuez i Madrid); cal remarcar la temàtica d'escenes populars, possiblement suggerida per Mengs, que Bayeu recull en el seu treball amb tapissos. Aquesta activitat coincideix amb les inclinacions d'altres pintors com el seu germà Ramón Bayeu Carnicero (L'ascensió d'un montgolfier a Madrid) i el més genial de tots, Francisco de Goya.

L'estètica d'Ingres i d'Antoni Raphael Mengs es mostra perfectament assimilada a l'obra de Vicent López (1773-1850), que, tot i endinsar-se biogràficament en el segle XIX, representa estilísticament la culminació de l'academicisme. Va ser un gran dibuixant i va aconseguir triomfar sobre l'alternativa que representava Goya en adscriure's a l'estètica del seu temps i no avançant-s'hi, com va fer el genial aragonés.
Vicent López Portaña: Retrat de Goya (1831), el Prado.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada