22.4.11

L'aparició de l'impressionisme

 
L'impressionisme és una escola pictòrica desenvolupada a França, en la segona meitat del segle XIX, que tracta de captar la impressió immediata que produeix la visió del natural, generalment a l'aire lliure (plein air) per mitjà d'una tècnica ràpida i directa de pinzellades soltes i colors purs. L'aparició d'aquesta escola va estar acompanyada d'una sèrie de circumstàncies:
  • Una reacció contra els continguts narratius de la pintura dels salons oficials que defensaven l'aplicació d'un receptari històric-artístic, enfront dels veritables valors de la creació i del llenguatge plàstic.
  • La consciència de fugacitat de la vida moderna, que sembla un perpetu esdevenir dominat per sensacions.
  • Diverses experiències òptiques, que els pintors van aplicar intuïtivament, com la influència que produeixen uns determinats colors al costat d'uns altres o l'anomenada "barreja òptica", és a dir, la combinació de pinzellades de diferents colors en ser contemplades en la distància.
  • Innovacions tècniques en els útils del pintor, com els llenços industrials i els tubs de colors, que van produir una fascinació per la seva vivesa i contrast, a més de fomentar la materialitat de la superfície pictòrica.
  • L'auge de les experiències fotogràfiques i, en particular, de la instantània, que va introduir múltiples punts de vista en els enquadraments i va acabar amb la idea de composició ordenada en termes tradicionals.
  • La recepció d'estampes japoneses, que revelaven un gust molt diferent de l'occidental, amb colors clars i lluminosos i un espai pla.
Manet i els orígens de l'impressionisme
Els orígens de l'impressionisme cal situar-los en els anys seixanta del segle XIX, quan diversos pintors, als quals uneixen llaços d'amistat, es tracten a París i pinten sensacions visuals, a partir dels motius que els envolten, als carrers i llocs d'oci de la capital i en les costes del canal de la Manxa, Le Havre i altres ciutats turístiques de Normandia, així com en els jardins de les seves cases i en els camins i paratges dels voltants. Llavors, encara són uns desconeguts que se senten al marge de l'estructura artística estatal francesa que seleccionava les obres dignes de ser admeses en els Salons.
Aquesta desconnexió amb el sistema, al costat d'altres afinitats, els va portar a organitzar-se entorn d'un pintor, de més edat, que solament tardanament adoptaria l'estil impressionista, Édouard Manet (1832-1883), qui, per la seva voluntat conscient de desprendre a la pintura de la importància del tema, representa un paper mític en la història de l'art.
Dotat d'una profunda formació històrica i un fi sentit irònic, va descobrir les contradiccions que pesaven sobre la suposada valoració artística de les pintures enviades als salons, dependent, en realitat, de convencions morals. L'esmorzar en l'herba va ser relegat, en 1863, a l'anomenat Saló dels Rebutjats, per considerar-se de caràcter obscè, quan estava construït a partir de motius de museu, extrets de Tiziano o Rafael que, després de tot, resulten irrellevants, perquè Manet acaba amb la necessitat d'explicar narrativament el quadre: la seva pintura es construeix a força de taques, simples i enèrgiques, que defineixen les coses, sense l'il·lusionisme que deriva del modelatge.
Édouard Manet, L'esmorzar en l'herba (1863). Museu d'Orsay, París.
Els grans pintors impressionistes
Les experiències impressionistes es van donar a conèixer en 1874, quan el crític Jules Castagnary va utilitzar el títol d'un quadre de Monet, Impressió. Sortida del sol, per identificar la nova manera de pintar que van contribuir a caracteritzar quatre noms fonamentals.  
Claude Monet, Impressió. Sortida del sol (1874).
Camile Pisarro (1830-1903), al que s'ha considerat com el principal paisatgista de l'impressionisme, és famós per les seves vistes de París, encara que aquestes van ser pintades en els últims anys de la seva vida. Si bé en la seva pintura es poden trobar influències d'autors com Corot o Coubert, la seva obra cobra una especial factura a causa que els seus traços són més desdibuixats, completament immersos en l'esperit de l'impressionisme.
Camile Pisarro: Teulats vermells (1877). Museu d'Orsay, París.

Alfred Sisley (1839-1899), caracteritzat per ser autor de paisatges afables, amb una pinzellada desfeta i lluminosa, s'havia format al costat de Monet i Renoir en l'estudi del classicista Gleyre. Allunyant-se del seu mestre, i al costat dels seus companys, va preferir la lluminositat de la pintura a l'aire lliure, la qual cosa tenia una notable influència en el resultat final, tant de les seves obres com de les dels seus companys.

Pierre-Auguste Renoir (1841-1919) va aplicar la visió impressionista a la figura humana, amb una pinzellada petita i un acabat oliós. S'ha dit que els seus inicis com a pintor de porcellanes van influir en la seva tècnica. Mostrava una gran preocupació pels efectes de la llum sobre la pell, les variacions tonals que es creaven, així com les lluentors que podien resultar. Allunyat al principi del dibuix, creava per mitjà de les taques de color, que es barrejaven en l'ull del vident, i creaven les formes. En els seus últims anys, no obstant això, va tornar al dibuix academicista, amb una menor importància del color en la composició (encara que seguís mantenint-la).

I, sobretot, Claude Monet (1840-1926), qui, després de dur a terme, en els anys setanta, les obres més típiques, evoluciona cap a una pintura que dissol el motiu. Ell manifestava que no calia pintar els objectes, sinó fixar-se en els colors que els componien, "pintar sense veure els objectes pintats". Això feia que l'instant fos principal per a ell, doncs a cada moment els colors, influïts per la llum, variaven. Així, les seves sèries sobre la catedral de Rouen en diferents moments del dia i l'any, són un bon exemple d'això.

Singularitat de Degas
Encara que membre del grup, Edgar Degas (1834-1917), a causa de la seva concepció rigorosament elaborada de la pintura, ha de considerar-se un independent.
Membre d'una familia acomodada, va poder abandonar els seus estudis per dedicar-se exclusivament a la pintura, a més de permetre's viatges per Itàlia, que li van portar a composicions molt academicistes. Tot això es reflectia en la seva forma de treball, amb estudis previs, sense la improvisació dels seus companys, sense la importància de la pintura a l'aire lliure i del paisatge. Malgrat tot, va participar al costat d'ells en la majoria de les exposicions del grup.
És, abans de res, un observador de figures, entre les quals destaquen les representacions de ballarines, captades en postures i enquadraments casuals, sense preocupació per trobar cap punt culminant, que descriu amb colors intensos i traços enèrgics, amb superfícies de gran expressivitat plàstica.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada