21.4.11

L'arquitectura del ferro

Al llarg del segle XVIII el ferro es va utilitzar en les obres públiques importants. L'any 1777 es va construir el primer pont de ferro del món, el de Coalbrookdale (Anglaterra), i ja en ple segle XIX Viollet-Le-Duc no va dubtar a utilitzar el ferro per a les seves estructures neogòtiques.

Un exemple excel·lent d'adequació del nou material a l'esperit neogòtic és el Museum of the History of Science d'Oxford (1850), de Deane i Woodward. Els arcs apuntants són de ferro i la lleugera decoració que tenen és de ferro colat. Ruskin, que va ser l'autèntic inspector de l'obra, detestava el metall en arquitectura, però detestava encara més els subterfugis; per aquesta raó, el museu presenta una estructura diàfana i neta, i els feixos de columnes susciten una impressió vegetal i naturalista que s'adapta perfectament al contingut del museu. Aquesta sinceritat estructural va ser la millor troballa de la nova arquitectura del ferro.

Però els millors exponents de l'arquitectura del ferro són els que ofereixen les exposicions universals, la naturalesa de les quals exigia locals de grans dimensions a fi d'encabir-hi tota una diversitat de productes, màquines, nous invents, etc.; conseqüentment, es feia necessària la construcció de pavellons enormes, que donessin al conjunt una unitat d'aspecte i una certa coherència.
D'altra banda, aquestes exposicions, malgrat llur caràcter universal, constituïen l'exponent orgullós del país que les organitzava.
Per això els pavellons es van construir amb els mitjans tècnics més avançats i fan gala dels coneixements constructius més moderns; com que, a més a més, no necessitaven mostrar una monumentalitat d'estil, la preocupació màxima dels arquitectes-enginyers era la funcionalitat. En aquests grans pavellons hi ha, en definitiva, la clau que va modificar la construcció tradicional. Els tres edificis més significatius són el Crystal Palace, de Paxton (Londres, 1850-51), la Galerie des Machines, de Dutert i Contamin, i la torre de Gustave Eiffel (París, 1889).
En el concurs obert per a l'Exposició Universal de Londres del 1851 s'exigia que els materials poguessin ser emprats novament i que el pavelló fos desmuntable. La curta durada de les exposicions i la necessitat d'enderrecar-ne els edificis un cop finalitzades van constituir una constant, lògica si es pren en consideració el caràcter de "novetat" que havien d'oferir. Joseph Paxton va guanyar el concurs, i va solucionar el problema a base d'elements prefabricats que es munten i es desmunten. També va resoldre les dificultats de construcció, puix que l'estructura era aprofitada per col·locar-hi una plataforma a la part superior, on se situaven els obrers que instal·laven les làmines de vidre.

Aquest edifici va ser el prototipus que va inspirar molts palaus de vidre europeus i tota la resta de pavellons destinats a utilitzacions similars. No obstant això, no sempre es va mantenir la mateixa puresa estructural i, per exemple, el Palais de l'Industrie de l'exposició de París del 1855 amaga exteriorment la seva estructura amb obra, i altres exposicions, com la de París del 1900, van deixar de banda totes les troballes per tornar novament a l'eclecticisme.

El pas següent, i definitiu, es va fer a l'Exposició de París de 1889, principalment amb la Galerie des Machines i la torre Eiffel. La primera sorprèn per les seves dimensions (420 metres de llarg per 115 d'ample); aquesta amplària increïble s'obté amb un sol arc format per dues mitges paràboles articulades al punt d'unió. És l'obertura  més gran que s'havia aconseguit fins aleshores en un arc o en una volta. El seu sistema d'elements prefabricats, com els de Paxton, va permetre un muntatge i desmuntatge rapidíssims i molt econòmics. La Galerie des Machines va ser admirada pel públic del seu temps, però aquesta facilitat d'acceptació era deguda al seu caràcter no-estilístic i a la vinculació psicològica inmediata amb els productes que hi havia exposats.

La torre de l'enginyer Eiffel va ser molt més conflictiva; criticada per la major part dels seus contemporanis, com Zola, Meissonier, Garnier i Goncourt, entre molt d'altres, ha acabat sent admesa com un element insubtituïble del paisatge urbà parisenc. Eiffel va alçar la seva torre de 300 metres com un monument orgullós a la tècnica.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada