3.4.11

L'art neoclàssic. El neoclassicisme.

La caiguda de l'antic règim francès després de les jornades revolucionàries del 1789 era el resultat de la llarga oposició de les classes mitjanes i populars a un sistema político-social dominat per l'aristocràcia.
Paral·lelament, l'art aristocràtic, és a dir, l'estil rococó, també havia estat "contestat": Diderot va atacar amb duresa la pintura de Boucher i va recomenar als gavinets i als despatxos la serenitat de l'art antic.
Un conjunt de circumstàncies van permetre aquest redescobriment de l'antiguitat clàssica. Primer de  tot, s'havien produït troballes arqueològiques importants (Herculà el 1719 i Pompeia el 1748, ciutats sepultades per la cendra del Vesuvi) i es va iniciar una bibliografia arqueològica important. També les acadèmies fundades al llarg del segle havien subratllat el valor normatiu del classicisme i van veure confirmats els seus mètodes en els brillants descobriments ja ressenyats. Les seves campanyes contra el Barroc a la recerca de l'anomenat "bon gust" van veure així coronats els seus esforços.
A més, el cansament i l'exhauriment de les formes decoratives del rococó, van provocar una crisi estètica que tenia com a úniques sortides l'esforç ingent de crear un nou estil o bé la confiança en l'exemplaritat del passat i la imitació de l'antiguitat clàssica, que els arqueòlegs estaven redescobrint i que tenia la serenitat necessària perquè la vista i l'esperit descansessin de més d'un segle de dislocació de formes inquietant i d'embriaguesa decorativa.
Aquests plantejaments artístics van proporcionar d'entrada una possibilitat d'alternativa estètica, un llenguatge plàstic, als revolucionaris que s'esforçaven a suprimir qualsevol pervivència de l'antic règim i, consegüentment, de les creacions artístiques d'aquest període històric. Els representants de la revolució van veure en el Neoclassicisme la desfeta de l'aristocràcia i dels seus salons. L'art neoclàssic es va prolongar fins al període napoleònic i l'estil imperi: el nou emperador necessitava l'art dels cèsars per expressar l'imperi universal a què aspirava.
L'epicentre del nou moviment va ser França, però les seves conseqüències es van estendre per tot el mapa europeu i van afectar l'arquitectura i el conjunt de les arts figuratives, la pintura i l'escultura.

Museu del Prado, Madrid.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada