21.4.11

L'escola de Chicago

Amèrica del Nord ofereix un panorama insòlit i força prometedor. Aquesta nació jove, filla cultural d'Europa, sap decobrir ben aviat els horitzons amplis de la industria, dels comerç i de tot allò que havia de convertir-la en una potència gegantina en el curs del segle següent. L'herència europea hi és únicament formal, perquè l'esperit ja hi és diferent. Conscient de la potencialitat que poseeix, fa previsions per al futur, i ciutat com Nova York són projectades per al segle XX, amb avingudes de 20 kilòmetres en línia recta i, de la mateixa manera, els edificis són alliberats del cànon europeu i assoleixen alçàries inconcebibles, que aviat ultrapassen, la de la torre Eiffel. Amèrica tenia un avantatge sobre Europa: el fet que no es trovaba limitada per cap tradició constructiva; en conseqüència, els edificis americans podien ser dissenyats segons les conveniències exactes del present, sense referències al passat.
El capdavanter d'aquesta nova concepció constructiva va ser l'arquitecte Henry Hobson Richardson, llivenciat a la universitat de Harvard; va viatjar a París, d'on va tornar cap al 1860. Des del primer moment va rebutjar tot tipus d'eclecticisme o de compromís amb el passat. La seva obra més important són els grans magatzems Marshall Field (1877), d'una sobrietat volumètrica profètica i que va influir d'una manera fonamental sobre tots els joves arquitectes americans de la seva època.
Marshall Field (1877)
L'escola americana més important d'arquitectura es va formar a Chicago el darrer terç del segle. La ciutat havia estat destruïda per un incendi l'any 1871, i l'esperit dels habitants els va portar a una autèntica marató constructiva.
La figura més transcendent de tot el grup de Chicago és Luois Henry Sullivan. Com altres arquitectes del seu temps, primer va estudiar a Amèrica, després va anar a París i finalment va tornar al seu país, on va desenvolupar una activitat constructiva prodigiosa. El 1891 va acabar a Saint Louis el Wainwring Building, amb unes proporcions perfectes que neixen de l'estructura i no al contrari, com passava en l'arquitectura esteticista europea. Aquesta és una de les claus per a la comprensió de la grandesa promonitòria de Sullivan, perquè l'anteposició de la funcionalitat a l'estètica és el presagi de la gran arquitectura racionalista i orgànica del segle següent. Cal remarcar també els magatzems Carson, Pirie and Scott (1899), on l'ús de la finestra apaïsada, característica d'aquesta escola, i el reforçament de les bandes horitzontals donen com a resultat un efecte predominantment allargat, clarament buscat per Sullivan, ja que no podia subratllar la verticalitat en una construcció que només tenia deu pisos. La fòrmula contrària -el reforçament de les verticals- havia estat adoptada per Sullivan en  una altra obra mestra, el Guaranty Building de Buffalo, que amb la seva gran alçada anuncia els gratacels altíssims del segle XX. Arquitecte, enginyer i poeta, va ser, a més un decorador excel·lent, i tot i que ell mateix digués que "fóra molt convenient per a la nostra estètica que deturéssim totalment l'ús d'ornaments durant alguns anys" va matissar certes parts dels seus edificis amb una rica ornamentació naturalista de reminiscències gòtiques, fet que el converteix en un antecedent del modernisme.
Wainwright Building (1891)
Guaranty Building (1894)
Carson, Pirie and Scott (1899)
En resum, l'escola de Chicago té un relleu especial per dues raons: la primera és que se li deu la creació del gratacel com a alternativa funcional, i, la segona, que per primera vegada la renovació va anar a càrrec dels arquitectes, i no dels enginyers o d'altres intrusos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada