22.4.11

L'escultura del segle XIX

Encara que l'escultura manté la seva pròpia evolució, també reflecteix les dues grans actituds intel·lectuals que dominen el període: la submissió a la realitat, que tendeix a presentar-se com alguna cosa que s'esvaeix, fruit d'una visió fugaç, igual que la pintura, i la possibilitat de suggerir un impuls espiritual, simbòlic, més enllà de la matèria.
L'artista que millor sintetitza aquestes dues alternatives és Auguste Rodin (1840-1917), l'encàrrec de les quals més important va ser la realització de les portes del Museu d'Arts Decoratives de París, conegudes com Les portes de l'infern. Aquest treball, inspirat en el cant del "Infern" de la Divina comèdia, del poeta medieval Dante Alighieri, és a dir, un tema literari tradicional, típic de la poètica simbolista, constitueix una veritable "pedrera" de figures que, amb el temps, serien foses i contemplades independentment. La més famosa de totes elles és El pensador, originàriament situada en la part superior de la llinda.
Concebut com una representació del poeta, pel pensament del qual passen les escenes que es representen en les fulles de la porta, en ser extret d'aquell context adquireix altres significacions. Es converteix, doncs, en un símbol de la portentosa capacitat humana per imaginar, concepte que s'expressa a través de la plasticitat de la matèria, després de la qual sembla bategar intensament la vida.

Tota l'escultura de finalitats del segle XIX està dominada, en gran part a causa de l'influx de Rodin, per un gust cap a les superfícies dúctils, on el marbre o el bronze adquireixen un aspecte tou, orgànic, com si fossin a punt de transformar-se per l'impuls vital que els artistes aconsegueixen suggerir en la matèria. Però, en general, compleix les mateixes funcions tradicionals: el monument commemoratiu, les escultures dels cementiris, la decoració arquitectònica, el bust i les estatuetes domèstiques de caràcter ornamental i les peces destinades a les exposicions públiques, la crítica marca de les quals l'evolució formal.


Alguns escultors, cap a 1900, comencen a plantejar-se la necessitat de retornar a l'escultura la seva condició essencial de volum en l'espai, dins d'una voluntat general de simplificació expressiva, com els postimpressionistes. És el cas de Aristide Maillol (1861-1944), que aspira a retornar a l'escultura la claredat i l'equilibri, arrelat amb la sinceritat i força que posseïa en l'Antiguitat, on la senzillesa comença a associar-se amb el profund.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada