24.4.11

L'impressionisme a Espanya

Els primers ressons
Com en altres llocs d'Europa, la modernització de la pintura a Espanya va lligada a la recepció de les novetats que es difonen a París, per on passen o s'estableixen molts artistes espanyols des de finalitats del segle XIX.
Van ser artistes de la cornisa cantàbrica, i especialment bascos, els qui primer van assimilar les lliçons de l'impressionisme, com Adolfo Guiard (1860-1916) i, sobretot, l'artista d'origen asturià Darío de Regoyos (1857-1913), que practica un estil molt proper a l'impressionisme, amb pinzellades petites, gairebé puntillistes, en composicions senzilles, que posseeixen una certa ingenuïtat primitiva, però solen estar carregades de crítica social, en fixar-se en els costums ancestrals del país.
Gairebé immediatament, la mateixa influència va ser acusada per catalans, com Ramón Casas (1866-1932), que es mou entre el decoratiu i el natural, o Santiago Rusiñol (1861-1931), que va acabar sent un famós pintor de jardins en els quals es reconeix un alè simbolista.
A partir de 1900, els problemes de la llum i del color, per ventura amb cert decorativisme, i la inspiració en temes profunds, que apel·laven a aspectes vitals de la condició humana, dominen, de formar original, tota la pintura espanyola. Aquest impuls roman durant els primers anys del segle XX.
Adolfo Guiard: De promesa

Darío de Regoyos: Paisaje de Hernani (1900)

Ramon Casas: Tandem (1897)
Santiago Rusiñol: Son Moragues (1903). Mallorca.

La tècnica de taques, que va trencar amb la factura retocada de la major part dels quadres d'història, ja apareix a les obres de Rosales i de Fortuny, però encara calia fer un pas: separar-se del taller i lliurar-se a la captació dels paisatges vius. Alguns mestres van viatjar a París i hi van conèixer la nova sensibilitat; així Zuloaga va entrar en contacte amb l'obra de Toulouse-Lautrec, i Regoyos quan va tornar a aplicar les tècniques del neoimpressionisme als seus paisatges cantàbrics. Però el moviment del darrer quart de segle és representat sobretot pel valencià Sorolla.
L'obra de Joaquim Sorolla (1863-1923) sorprèn per la seva fecunditat: gairabé tres mil quadres, molts d'ells de dimensions enormes, i més de vint mil dibuixos i apunts. Durant un temps va conrear temes d'història, per exemple el Dos de mayo, però un viatge a París el va inclinar cap a una sensibilitat social més pronunciada pels temes del present.
La llum de València el va acabar d'incorporar als mòduls impressionistes; no obstant això, el seu parentiu amb l'escola francesa és discutible, ja que Sorolla manté, a molts dels quadres, un dibuix poderós i hi afronta problemes de composició i de moviment que rara vegada van preocupar els mestres gals. L'estudi de Velázquez i de Goya va influir indubtablement en el seu disseny dels temes. De la seva obra n'hem de remarcar les escenes valencianes de platja i de pesca, on capta, amb una técnica solta la taca gruixuda, la vibració lluminosa del cel mediterrani i els reflexos a les veles desplegades, a les sorres i sobretot als cossos molls dels infants que juguen a la riba.
Joaquín Sorolla: Paseo a orilla del mar (1909). Museu Sorolla, Madrid.
Joaquim Sorolla: Nens a la platja (1910). Casón del Buen retiro, Madrid.
Joaquim Sorolla: Pesca del atún (1919) Ayamonte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada