23.4.11

Simbolisme enfront l'impressionisme

Els corrents impressionistes, que van deixar una profunda petjada en tota la pintura europea de finalitats del segle XIX, fomentaven l'exploració de les sensacions visibles com a punt de partida de la creació artística. Enfront d'això, i des dels anys vuitanta, es va començar a estendre una tendència oposada, que trobava la inspiració al món real vulgar i incapaç d'encoratjar els objectius transcendents al fet que havia d'aspirar l'art.
S'origina així el simbolisme, un corrent artístic internacional que tracta d'evocar idees immaterials o suscitar emocions espirituals, a través d'imatges, colors i formes allunyades de tota descripció física i real. Els seus temes, inspirats en la religió, la mitologia o en ritus o actituds misterioses, adquireixen valors simbòlics. Els simbolistes recuperen l'interès cap al místic enfront del natural, de l'enigmàtic enfront del comprensible, i, sobretot, de l'intel·lectual enfront del sensorial.
A aquest corrent pertanyen tant artistes formats en la tradició romàntica, com Gustave Moreau (1826-1898), Pierre Puvis de Chavannes (1824-1898) o Odilon Redon (1840-1916), com uns altres que assimilen procediments derivats de l'impressionisme, cas de Gauguin, l'obra del qual té un clar component simbolista. Per tant, pot dir-se que el simbolisme és més un tarannà que un estil unitari, receptiu a moltes de les conquestes formals modernes.
Odilon Redon: Buda (1906-1907) Museu d'Orsay, París.
El gust per lo decoratiu
En la mesura en què el simbolisme va ser un corrent d'escapada, amb fortes connexions literàries, va pretendre convertir l'art en un paradís artificial, en un refugi d'exquisitat i bellesa, més enllà de la poètica del tema representat. Això va inclinar a alguns pintors cap a un concepció decorativa i sinuosa, portats no tant per l'emoció espiritual derivada del motiu, sinó, abans de res, pel luxe material a través del com era suggerit.
Un dels seus més grans artistes és l'austríac Gustav Klimt (1862-1918). 
Klimt: Judit i Holofernes
Klimt: Danae (1907)
Aquest decorativisme pictòric s'aprecia fins i tot en aguts observadors del món que els envolta, més aviat afins a la tradició impressionista, com Henri de Toulouse-Lautrec (1864-1901), que usa la línia sinuosa i el color brillant i plànol, elements senzills, gairebé ornamentals, per descriure amb contundència els sòrdids temes que envolten a la diversió urbana.
Henri de Toulouse-Lautrec: Jane Avril ballant (1892). Museu d'Orsay, París

 

1 comentari: