8.5.11

El cubisme

Els orígens: el cubisme experimental 
Els orígens del cubisme cal situar-los en les experiències que duen a terme Pablo Picasso (1881-1973) i Georges Braque (1882-1963) entre 1906 i 1909. Picasso, després de assimilar el postimpresionismo i passar per un cert simbolisme expressionista, conegut com les etapes "blava" i "rosa" de la seva producció, entra en contacte, cap a 1906, amb diverses influències estètiques que resulten decisives en la seva trajectòria:
  1. La valoració de l'obra de Cézanne, mort aquest any, que va pretendre fer de l'impressionisme alguna cosa sòlid i durador, on les coses tenien una entitat al marge de la seva contemplació.
  2. Els relleus ibèrics d'Osuna, exposats en el Louvre, de formes simples i estilitzades, amb gran força expressiva.
  3. L'art africà, les màscares del qual, de trets angulosos i rotunds, posseïen una corporeitat imponent i abstracta.
Resultat de tot això és una obra cabdal, Les senyoretes d'Avinyó, on representa a les dones d'un prostíbul del carrer Avinyó de Barcelona que s'exhibeixen nues; però ho vertaderament nou és la seva "construcció" a força de planes fraccions, com si fos un relleu, que nega la il·lusió de profunditat i, no obstant això, produeix una rotunda sensació de volum.
El nom al moviment se li va donar una mica després, quan van exposar alguns paisatges en el Saló de Tardor de 1908, que semblaven tenir forma de galledes, es va usar el terme "cubisme" per identificar una forma de pintar basada en plànols lluminosos i transparents que definien les coses.
El cubisme, per aconseguir una representació i acceptació de l'objecte, procedia, primer, a la seva fragmentació en plànols pictòrics, amb el cubisme analític, i, després, mitjançant addició d'elements reals i pintats que al·ludeixen a ell, amb el cubisme sintètic. Aquesta fase porta com a conseqüències l'aparició d'un altre objecte, l'objecte-quadro, concebut com una construcció amb valor real, en lloc de semblar una finestra il·lusòria a una altra realitat.
Cubisme analític
Queda formulat entre 1909 i 1911, consisteix a abordar la representació dels objectes a força d'una multitud de plànols pictòrics, definits a partir d'un embull de línies geomètriques entrecreuades, que al·ludeixen a la multiplicitat de percepcions físiques i mentals que es poden tenir d'un objecte, quan és considerat en si mateix. Els quadres d'aquesta època són, més aviat, mitjans o petits, i estan executats amb una gamma cromàtica reduïda i apagada on abunden ocres i verds.

Cubisme sintètic
Des de 1911, Picasso i Braque van començar a pintar en els seus quadres partitures musicals, lletres d'impremta, que nomenaven el periòdic (jounal), o, en el cas de Picasso, al seu amant d'aquells anys, Eve (Ma jolie), com una altra manera fragmentària d'al·ludir a les coses. Una altra possibilitat era suggerir la textura del paper imprès, la reixeta de les cadires o la fusta de la guitarra, que també eren dimensions de la realitat.
Ma jolie
En cert moment, van començar a pegar en el llenç aquests elements, com una suma de percepcions, de manera que el quadre resultava, més aviat, una construcció. Així es va originar el cubisme sintètic, desenvolupat fins a 1914, i molt diferent de l'analític; el sentit de cadascun dels plànols apareix millor delimitat, però l'autonomia de les percepcions visuals, tàctils i mentals és absoluta. Es dóna la paradoxa que la dimensió material és més evident, amb expresses referències al real, i, no obstant això, l'objecte artístic resultant exigeix una comprensió intel·lectual.
Mandolina, fuiter i braç, 1925. Metropolitan, Nova York.

Conseqüències del cubisme
La repercussió del cubisme va ser immediata. D'una banda, la moda de "cubificar" la visió de les coses es va estendre com un gust associat a la idea de semblar modern i avantguardista, encara que aquesta sigui el vessant menys interessant, mentre que es limitava a una imitació molt superficial. La veritable importància del cubisme va ser el fet de plantejar la pintura no com alguna cosa aliè a una simple motivació visible, sinó com a reflexió intel·lectual.
A part de l'aprofitament que del cubisme van fer altres avantguardes (futurisme, expressionisme, abstracció, dadaisme), cal destacar a Fernand Léger (1881-1955), que va reduir les figures a tubs, pintats amb colors simples, que semblen obeir a esquemes mecànics, o els vessants "puristes", que van pretendre convertir el cubisme en una fórmula matemàtica, que generava organitzacions geomètriques, de gran influència en el disseny arquitectònic modern.
Fernand Léger, La pipe (1918).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada