8.5.11

El futurisme

El 20 de febrer de 1909 l'escriptor italià Marinetti publicava en el periòdic parisenc Le Figaro un manifest en el qual, amb llenguatge entusiasta i to categòric, clamava per un món nou. Apel·lava a l'agressivitat juvenil com a instrument per acabar amb les tradicions corrompudes, a la violència i a la guerra com a mitjà de regeneració. Al mateix temps, exaltava les virtuts del progrés científic i tècnic, el progrés, amb les seves conseqüències estètiques, i assumia les vertiginoses transformacions mentals que implicava la velocitat dels mitjans de transport, la rapidesa de comunicació o la superposició de continguts informatius en un món massificat.
A aquest manifest van seguir uns altres de pintura, escultura, teatre o música, que revelen els esforços del futurisme per integrar múltiples experiències artístiques, dominades per un canvi radical en la manera de ser i de sentir, en un desig d'aconseguir el futur.
Un grup d'artistes joves italians, de tarannà inconformista, van quedar fascinats per aquest credo. Van començar tractant assumptes en els quals es posava en relleu el frenesí de la vida moderna: trens que irrompen veloçment, efectes dinàmics de bicicletes o figures en moviment, sensacions confuses dels carrers o dels cafès. Al principi, van recórrer a procediments propers al divisionisme, amb pinzellades llargues i separades, que, en ocasions, semblen ser atretes per un flux magnètic.
Umberto Boccioni: Dinamisme d'un ciclista, 1912, Milà.

En quadres com a Nena corrent en un balancín (1912), de Giocomo Balla (1871-1958), es reconeixen les influències de la captació de les diferents fases del moviment en una mateixa placa fotogràfica, que produeix aquesta sensació de moviment buscada pel pintor.

Però el més interessant del futurisme ve en un segon moment, quan apliquen els procediments del cubisme analític i del cubisme sintètic. Umberto Boccioni (1882-1916) és el pintor més característic; en la seva obra Estats d'ànim. Els adéus (1911) barreja, a manera de sinestèsia, sensacions de diferents sentits, la malenconia de l'adéu, el moviment de la locomotora i la confusa acumulació visual i olfactòria de l'andana en una estació amb el tren a punt de partir.

Giacomo Balla: Automòvil durant una carrera, estudi de velocitat, 1913. Milà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada