11.5.11

El manifest surrealista

En 1924 l'escriptor francès André Breton (1896-1966) llança a París el primer manifest del surrealisme, on aquest es defineix com a "pur automatisme psíquic pel qual s'intenta expressar la veritable funció del pensament. Dictat veritable en absència de tot control exercit per la raó, i fora de tota preocupació estètica i moral". Es tracta essencialment d'una actitud mental oberta cap al desconegut, que té conseqüències en el camp de les arts plàstiques i de la literatura.
En aquest desig de descobrir un altre món, més enllà de requisits mentals i morals que empresonen les posibilitats de felicitat en aquest en què vivim, es tanca una dimensió revolucionària: el desig de transformar radicalment les bases en les quals se sustenta la vida de cadascun i les relacions amb els altres. Per això, els surrealistes van tenir una forta consciència del seu paper com a grup i de la seva dimensió ètica i política.
Diverses revistes i publicacions van difondre el seu pensament, que apareix com una avantguarda molt consolidada durant els anys vint i trenta, quan va inspirar a artistes de molt variat origen i aspiracions, encara que no tots van estar adscrits al grup. La seva transcendència posterior, en la postguerra, va anar també enorme.
Les dues claus fonamentals sobre les quals s'assenten les obres artístiques nascudes del surrealisme són:
- la negació de la moral tradicional, especialment pel que fa al sexe i a la violència, de manera que, per exemple, l'exploració de les més reprimides pulsacions eròtiques constitueix una forma d'alliberament.
- la reivindicació de la dimensió irracional i instintiu de la condició humana, herència del dadaisme, que altera de forma inesperada i sorprenent l'aparent lògica per la qual flueix el món.
Tots dos aspectes afecten a la creació artística, doncs la bellesa es fa relativa, ja que no pot ser definida de manera prèvia, sinó que neix de la casualitat o de l'absurd, fruit d'un descobriment inesperat que té una mica de joc meravellós.

La fase automàtica
Originàriament, els surrealistes es van fascinar pels procediments de creació automàtica, sense control, de la raó, que produïen resultats fascinants. L'anomenada "escriptura automàtica" feia aflorar imatges inesperades, fruit de l'associació immediata de paraules dispars, que emanaven del pensament sense el control de la ment.
Va haver-hi també dibuixos automàtics, com els de André Masson (1896-1983), les línies dels quals apareixen fluir, formant, en ocasions, figures o formes imprecises que no havien estat ideades prèviament. No obstant això, els surrealistes solen moure's entre el pur atzar i un cert control dels seus resultats.
A.Masson, El pintor i el temps (1938).
Per exemple, l'alemany Max Ernst (1891-1976), originàriament vinculat al dadaisme, és l'inventor del "fregament" (frottage), que consisteix a passar un llapis per sobre d'un paper o llenç després d'haver estat col·locat damunt d'una superfície amb relleu; així s'obté una espècie de calc que l'artista completa després. També juxtaposa formes inconnexes, ja sigui en pintura o en collage. En aquest cas, utilitza vells gravats amb motius diversos, que retalla i pega, produint imatges noves, d'estranya significació i inquietant efecte poètic.
Max Ernst, Arbre solitari i arbres conjugals (1940), Fundació Colecció Thyssen, Madrid.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada