9.5.11

Las tendències abstractes

L'abstracció espiritual de Kandinsky
El pas d'una pintura en la qual encara es distingeixen algunes formes del món visible, definides amb intensos colors que semblen moure's per si mateixos, com a resultat d'una emoció interior, a una altra que ja no es distingeixen, es produeix, en l'obra de Kandinsky, de manera gairebé imperceptible.
La primera via, a través de la qual es formula la pintura abstracta, és de caràcter expressionista: les formes i els colors revelen un univers espiritual, que ens trasllada a un plànol més elevat, d'emocions pures. Es tracta d'una pintura de continguts, en la qual es parteix sempre d'algun tipus de referència real; en les obres realitzades per Kandinsky entre 1910 i 1914 hi ha cert record de cadenes de muntanyes, arbres o de rajos de sol, les siluetes del qual s'han estilitzat fins a l'extrem, o, també, evocacions concretes, com l'explosió floral de la primavera o la confusió de la tempestat.
El resultat busca una harmonia similar a la de la música, on colors i línies siguin com a notes i tons, capaços de suscitar una emoció lírica, que no es pot expressar a través de la simple reproducció de la realitat visible.

Cases de Munich (1908). Wuppertal, Alemanya. Museu Von del Heydt.
 El jardí de l'amor (improvització nº 27) (1912). Nova York.
Mondrian o l'abstracció com a absolut
Al costat de la via expressiva, un altre camí que porta cap a la abstracció és de caràcter més objectiu, fruit de la recerca d'un ordre universal, immutable i perfecte, que s'amaga després de les coses.
A aquest vessant pertany l'holandès Piet Mondrian (1871-1944), col·laborador de la revista De Stijl (L'estil) publicada a partir de 1917, que es va convertir en òrgan difusor d'un corrent estètic denominat neoplasticisme. Es basa en la representació de línies negres, verticals i horitzontals, i plànols de colors primaris, que revelen una espècie d'harmonia intrínseca, derivada d'una adequada organització de l'espai.
El neoplaticismo aspira, a través de la reducció a les formes simples, a aconseguir una espècie de puresa esquemàtica absoluta, sense pertorbacions de cap tipus. L'origen d'aquesta forma de pintar cal buscar-ho en la depuració del cubisme analític, conseqüència d'una evolució de l'estructura lineal i dels plànols cromàtics que al·ludien a les coses.
Piet Mondrian, Composició 1902 (1925). Madrid, Colecció particular.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada