Proves Pau 2011-2012

Es deixo les pàgines d'enllaç:
Estructura de l'examen i criteris d'avaluació 
Llistat d'obres d'Història de l'Art 
Model prova 2011-12 

Ha estat un plaer!

Enhorabona a tots els que heu aconseguit els vostres objectius ara al juny!. Us vull felicitar per la tasca feta durant aquest curs, i ànim als que encara tenen una segona oportunitat a finals de juny per aconseguir-ho.
Ha estat un plaer treballar amb vosaltres! Espero que l'estudi de la Història de l'Art us hagi obert els ulls a altres dimensions de la realitat, del món i de la vida. Ha estat un final intens.
Vull agrair-vos la vostra paciència i la col·laboració de la realització d'aquest bloc, que serà sempre el vostre.
Repaseu els que voleu presentar-vos a les proves de selectivitat.
Després toca desconnectar, passar un feliç estiu i que sigui excel·lent l'experiència universitària. 
Fins a sempre!

Segones Avantguardes artístiques

Segona meitat del segle XX:

• Successió de diverses  tendències amb gran rapidesa.

• Important els interessos i gustos de galeries i crítics d’art.

• Valors artístics sotmesos al màrqueting.

• L’art segueix el seu camí d’experimentació tècnica i estètica.

Apareixen les Segones Avantguardes, destacant:

a) L’Imformalisme.

b) L’Expressionisme abstracte.

c) El Pop-Art.

d) El Nou Realisme francès.

e) L’Abstracció postpictòrica i Minimal Art.

f) Art acció i art conceptual.

g) Art cinètic o Op-Art

h) Arte Povera.

i) Hiperrealisme i  Fotorealisme.

j) Individualitats artístiques.

k) Tendències Postmodernes.

l) Altres tendències a partir de 1980.

L’Informalisme

    Apareix abans del final de la Segona Guerra Mundial. Terme definit per Michel Tapié el 1951. Vigent en les dècades de 1940 i 1950. Pintura abstracta que barreja gran quantitat de pigment amb materials diversos, com vidres, sorra, carbó..., per donar  relleu a les obres. Cada pintor té la seva empremta personal (collage, grattage, frottage o dripping).

     Jean Dubuffet (1901-1985). Fou un prolífic pintor, escultor i dibuixant, passant per deferents estils al llarg de la seva obra.

       Dau al Set fou un grup català format el 1948 per un conjunt d’artistes i intel·lectuals contraris al franquisme, propers a l’estètica del surrealisme i l’existencialisme com a filosofia. Els precursors foren el poeta Joan Brossa i el pintor Joan Ponç. Hi destaquen Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan Josep Trarrats.

        El Paso, grup madrileny que surt com a reacció al pobre ambient avantguardista de la capital.

Quadre 111 (1965), reflecteix la tortura humana amb draps esquinçats i fosc cromatisme.

Retrat Brigitte Bardot (1962). La deformació de la figura humana i la violència gestual en són característiques. Les seves pintures plasmen el crit, el dolor i la ràbia.

       L’Expressionisme abstracte

      Començà el 1947, quan Pollock va fer el primer dripping. El terme però no és prou exacte ja que inclou diverses tendències: corrent gestual, corrent sígnic o cal·ligràfic i corrent espacialista. Tampoc les obres d’alguns dels seus artistes no són realment abstractes, com és el cas de Willem De Kooning.

     Característiques

     - Dripping, de Pollock, iniciat el 1947. 

    - Action painting o Pintura d’acció. El pintor havia de ser literalment dins de l’obra, col·locada al terra sobre la qual s’abocava la pintura per degoteig, amb galledes prèviament foradades o bé utilitzant pals.

   - Manera de treballar lligada a l’automatisme dels surrealistes. L’artista es relaciona diferent amb l’obra, pintant més que amb la  mà amb el cos sencer.

   - Grans formats i s’usarà la tècnica de la pintura embolcallant (all over).

   - La realització del quadre per a Pollock era com una dansa ritual improvisada semblant a les cerimònies índies (navajos, dels quals era admirador Pollock).

Franz Kline (1919-1962) destaca en el corrent sígnic o cal·ligràfic, caracteritzat per grans pinzellades i sobrietat cromàtica (blanc i negre) recorda la cal·ligrafia oriental.

Mark Rothko (1930-1970) és el màxim representat de la tendència espacialista, preocupat per les possibilitats emotives de la juxtaposició cromàtica.

Pop Art

El Pop Art (Art popular) subratlla el valor iconogràfic de la societat de consum. El poble és la base del seu art. Sorgí com a reacció contra l’expressionisme abstracte. Se sol prendre com a data d’inici de la mort de Pollock, en que es produí un canvi radical, de l’antropocentrisme del expressionisme abstracte es passà al antiantropocentrisme, en el que l’objecte és més important que el subjecte.

Característiques:

•       Els objectes industrials, els cartells, anuncis, les imatges..., són el tema principal, ja que són el mitjà d’expressió de la societat de consum.

•       Art de ciutat, totalment aliè a la natura.

•       Utilitza les imatges conegudes per les masses, el poble, amb un sentit diferent, per obtenir-ne una nova estètica o per assolir una visió crítica de la societat de consum.

•       S’apropia de les imatges comercials per utilitzar-les com un comentari sobre consumisme i cultura popular. El Pop Art s’inspira en la cultura de masses. Vol tenir un llenguatge pla, sense complicacions. Molts artistes venen el món de la publicitat.

•       És la primera tendència realista voluntàriament freda, impersonal i sens cap missatge aparent.

Andy Warhol, fou un artista americà i la figura més destacada del pop art. Fou un personatge molt polèmic i criticat per les seves excentricitats. Actualment se’l considera un dels artistes més influent del segle XX.

Richard Hamilton: Senzillament. Què és el que fa que les cases d’avui dia siguin tan diferents, tan atractives? (1956).

En aquesta obra el pintor anglès, utilitzant el collage, aplega tots els tòpics de la iconografia pop: enginyós, sexy, evasiu, atractiu i ple de glamour.

Claes Oldenburg, (n.1929) escultor del Pop Art.

Llumins (1992), Barcelona.

 L’escultor ha reproduït en grans dimensions objectes quotidians, potenciant-ne la bellesa formal però eliminant-ne la funcionalitat.

Robert Rauschenberg (1925-2008)

Elaborava collages amb retalls d’imatges agafades de la cultura popular i de la tecnologia.

 

Jasper Johns

Artista pont entre l’expressionisme abstracte i el Pop Art. Els seus temes són mundans i directes, com números, dianes i banderes. 

 

Roy Lichtenstein (Nova York, 1923-1997)

Es conegut sobretot per les seves representacions a gran escala de l’art del còmic. 

  

Nou realisme francès, neix a principis dels 60 i coincideix en certs aspectes amb el Pop-Art, tot i les seves grans diferències ideològiques. El Nou Realisme remarca els aspectes més desagradables del consumisme, reivindicant l’ús de materials de rebuig.

 

Abstracció postpictòrica i Minimal Art

Sorgiren a mitjans dels 60. s’oposen a l’extrema subjectiva de l’Expressionisme abstracte. L’Abstracció postpictòrica es caracteritza per l’ús de formes geomètriques simples i per franges de colors plans, sense relleu, on no es pot veure el gest de la pinzellada. Els principals representants són:

Frank Stella

Sunset Beach, Sketch (1967)

Kenneth Noland  (1924-2010)

Treballa amb pintura acrílica aplicada directament sobre el llenç, amb el que crea obres en les que els brillants colors juxtaposats produeixen un sentit de vibració òptica.

Els temes són cercles concèntrics, galons, rombes i llargues llistes paral·leles, deixant sovint grans espais de llenç en blanc com a part integrant de la composició.

Minimal Art: en el terreny escultòric la senzillesa i austeritat formal es basen en la geometria. La despersonalitat de l’art porta a l’artista a no executar l’obra, encarregant les peces a la indústria i fent ell el muntatge final.

Alguns autors són:

Carl Andre (n. 1935) 

Equivalent VIII (1966)

120 ladrillos dispuestos en un rectángulo sobre el suelo del museo.

Pla d’alumini i plom (1969). No hi ha cap altra voluntat que la puresa formal.

 

Donald Judd (1928-1994) 

 

Art acció i art conceptual

Happening: forma d’art en la qual desapareix l’objecte artístic tradicional (es desmaterialitza)  substituït  per un esdeveniment en forma d’espectacle. Les  accions, efímeres, només resten en forma de vídeo o fotografies fetes curant la “representació”. Aquest corrent apareix al principi dels anys 50.

Joseph Beuys (1921-1986)

Wolf Vostell (1932-1998)

L’Art conceptual o Art Idea, valora la idea per sobre de l’objecte artístic. Representa la culminació del procés de desmaterialització de l’obra artística, començant amb l’art minimalista. Hi destaca Joseph Kosuth.

Una i tres cadires (1965).

El concepte de cadira es representa per una cadira real, una fotografia i la definició del diccionari. L’artista vol demostrar que la forma física no és fonamental en la representació de conceptes.

Dintre l’art conceptual hem d’incloure el Body Art (art del cos) i el Land Art (art de la terra). Del Body Art destaquen els austríacs Günter Brus (n. 1938) i Otto Müelh (n. 1925)

Günter Brus: Autoretrat (1965) 

Otto Müelh : Amortallament d’una Venus (1963)

De Land Art destaquen, entre altres, Robert Smitson (1938-1973), Christo, Richard Long i Andy Goldsworthy. 

Spiral Jetty (1970). Llac Salat d’Utah. 

Robert Smitson: Broken Circle, The Netherlans

Christo (n.1935) i Jeanne-Claude (1935-2009). Matrimoni que ha fet instal·lacions artístiques ambientals semblants al land art.

Art cinètic o Op-Art. L’art que incorpora el moviment d’una manera no només il·lusòria sinó també real. Aquest es classifica en tres grups:

•       Obres de caràcter bidimensional o tridimensional amb moviment real i generalment dotades d’un motor. Stabile-mobile de calder.

•       Obres de tipus bidimensional o tridimensional estàtiques però que produeixen efectes òptics, és l’anomenat Op-Art (Òptical- Art). Vasarely.

•       Obres transformables, també bidimensionals o tridimensionals, en les quals l’espectador s’ha de desplaçar per apreciar-hi el moviment.

Víctor Vasarely (1906-1997) vol estimular la retina provocant reaccions fisiològiques visuals que produeixen la il·lusió de moviment.

Alexander Calder (1898-1976)

Arte Povera. L’any 1967 el crític italià Germano Celant aplegà sota aquest nom totes les obres d’art fetes amb materials pobres, com sorra, palla, pedres, branques, fullaraca, fragments de metall o vidre. Es pretén trasbalsar el mercat de l’art utilitzant obres sense cap valor artístic. Sobresurten els italians Piero Manzoni (1933-1963) i Michelangelo Pistoletto i el grec Jannis Kounellis.

Piero Manzoni (1961) 

Michelangelo Pistoletto: Venus of Rags (1967).

Hiperrealisme i Fotorealisme

Moviment sortit el 1968 com a reacció a la fredor i distanciament de l’art minimalista i conceptual. Molts artistes nord-americans reprengueren la vida realista, copiant models fotogràfics de la forma més igual possible.

En pintura destaquen: Chuck,Close, Robert Mottigham i Richard Estes.

Chuck Close (n.1940) 

Richard Estes (n.1932)

En l’escultura hiperrealista destaquen: Duane Hanson i John de Andrea, que crearen estàtues reproduint la figura humana en diverses actituds quotidianes.

Duane Hanson (1925-1996)

Individualitats artístiques

Mereix esment el britànic Francis Bacon, l’obra del qual va girar al voltant de la figura humana, tot i que amb la tendència cap a la distorsió de la realitat. Va reinterpretar obres de pintors del passat com El Greco, Rembrandt o Velázquez.

Tendències postmodernes

Mitjan dècada del 1970: Neoexpressionismo alemany i la Transavantguarda italiana.

En tots dos moviments hi ha característiques pròpies de la ideologia postmoderna. La més important és la possibilitat de transitar lliurement per l’art de qualsevol període passat, prenent-ne els fragments i les tècniques que més interessin al pintor, fenomen conegut amb el nom de nomadisme artístic.

Georg Baselitz (n. 1938) 

Jea-Michel Basquiat (1960-1988) 

Miquel Barceló (n. 1957)

Altres tendències a partir del 1980

L’acceleració amb què han ant passant els diferents moviments artístics s’accentua a partir dels anys vuitanta. Al fet que l’aparició innata de noves tendències s’afegeix al fenomen del Revival.

Destaca el moviment Pattern & Decoration, caracteritzat pel fet que els seus artistes fan servir plantilles per fer les seves composicions; influències exòtiques, interès per atreure visualment la idea d’horror vacui i sentit ornamental.

Keith Haring (1958-1990)

Un moment de grans escultors

L'abstracció normativa, basada en la investigació de principis geomètrics reductors, en voga durant els anys seixanta, compta amb un escultor singularíssim, Jorge Oteiza (1908-2003), que es nodreix, com uns altres dels principis constructivistes de Malevich. les seves escultures més conegudes són caixes buides, estructures geomètriques lleugeres en les quals s'estableix una estreta relació entre l'interior i l'exterior, a través de l'espai definit per les plaques de metall, que és un espai en negatiu, capaç d'encarnar una energia. Oteiza, que ha desenvolupat un ampli pensament teòric, ens parlar de la desocupació de l'espai, expressat en termes absoluts, com una evocació del seu buit existencial.

Construccion vacía, 2006

Oposición entre dos diedros, Museu Reina Sofía, Madrid.

Eduardo Chillida (1924-2002) reprèn la tradició artesanal del ferro i la forja per desenvolupar tota la capacitat expressiva d'aquest material i d'aquesta tècnica, que proporcionen a les seves escultures una poderosa vitalitat i fortalesa, sempre amb un sentit monumental, fins i tot en petita grandària. A través de formes abstractes i juxtaposades, en un joc constant de plens i de buits, tracta d'apropiar-se de l'espai que envolta a la peça, amb la finalitat de trencar amb els límits físics de l'obra, generant una tensió imponent.

La segona meitat del segle XX: triomf i crisi del Moviment Modern

En la segona meitat del segle XX el Moviment Modern esgota les seves propostes i sorgeixen noves formes d'entendre l'arquitectura.

Evolució del Moviment Modern

Acabada la Segona Guerra Mundial, el Moviment Modern va quedar associat a una idea moral democràtica, particularment condicionada pel protagonisme que els estats units van adquirir des de llavors com a model polític i econòmic. Això va suposar, en els anys cinquanta i seixanta, amb els grans mestres –Le Corbusier, Mies van der Rohe i Frank Lloyd Wright- el moment culminant perquè aquesta nova arquitectura, el model de la qual, en realitat, havia estat gestat a Europa als anys vint i trenta. Des dels anys setanta, quan fins i tot en països com Espanya, que, per raons històriques, va desenvolupar més tard les idees del Moviment Modern, aquestes ja formaven part del gust col·lectiu, es vénen produint, en diferents llocs, testimoniatges que evidencien el seu esgotament. A l'última cambra del segle XX hem assistit a la irrupció de tendències tecnològiques, que posen una èmfasi retòrica en les formes de la indústria; postmodernes, que utilitzen amb ironia motius històrics; o deconstructives, que trenquen amb la lògica objectiva i la neutralitat de l'espai arquitectònic.
D'altra banda, un capítol essencial de la pràctica arquitectònica en la fi del mil·lenni ha estat la recuperació d'edificis històrics, en particular d'espais museístics o culturals, que ha traslladat el camp de la restauració arquitectònica, de per si mateix important en l'edat contemporània, al primer plànol de l'actualitat creativa.

Exposició Universal de Sevilla, isla de la Cartuja.

Context històric

La derrota de les dictadures feixistes en la Segona Guerra Mundial per part de l'heterogeni grup d'aliats va portar amb si la irrupció de dues noves potències mundials que dividirien als països en dos grups antagònics que van protagonitzar l'anomenada Guerra Freda.

Aquests dos blocs van mantenir dues concepcions molt diferents de la política i de la societat, que van exercir una marcada influència en l'art en general, i en l'arquitectura en particular. Així, als països capitalistes agrupats entorn d'Estats Units, triomfa el Moviment Modern. En aquests mateixos anys als països de l'òrbita comunista el Moviment Modern és eclipsat per les tendències impulsades per l'estat, molt relacionades amb el tipus d'art aparentment grandiós, classicista i efectista que van defensar i van imposar les dictadures feixistes.

Vila Olímpica de Barcelona

Educats pels mestres

Entre 1945 i 1970 s'incorpora al panorama dominat pel Moviment Modern diverses propostes arquitectòniques que desenvolupen, en adreces diferents, alguns dels seus principis, sense que això suposi una diferenciació en termes d'estil.

El desenvolupament del vessant orgànic

Diversos arquitectes escandinaus, el nom dels quals més significatiu és el finlandès Alvar Aalto (1898-1976), desenvolupen una arquitectura orgànica que, si bé està relacionada amb Wright, deu molt al gust per les formes sinuoses, que recorden éssers vius, posades de moda pel surrealisme, molt vigent encara en la postguerra.

Aalto concep edificis sobris en els quals s'aprofiten al màxim les qualitats expressives dels materials, especialment la fusta i el maó. En les seves obres apareixen també elements corbs, que tradueixen una espècie de fluïdesa espacial, sempre en contacte amb la naturalesa.

Però potser els dos edificis més populars d'aquest corrent són l'edifici de la terminal de la TWA (1956-1962) en l'aeroport Kennedy de Nova York, obra del també finlandès Eero Saarinen (1910-1961), que gairebé sembla un ocell a punt d'alçar el vol, amb les seves formes aerodinàmiques; i l'Òpera de Sidney (1957-1962), del suec Jorn Utzon (n. 1918), com una sèrie de petxines blanques desplegades sobre plataformes.

Terminal de la TWA, aeroport Kennedy, Nova York.

 A la recerca d'un monumentalisme modern

L'obra dels mestres, en la postguerra, no manca de monumentalisme representatiu, a pesar que el Moviment Modern havia nascut com una proposta funcional i neutra. La possibilitat de conciliar modernitat i empaquetatge monumental, aprofitant tots els simbolismes plàstics que condueixen cap a la seva equiparació amb l'arquitectura antiga, en termes abstractes, apareix en els projectes del nord-americà Louis Kahn (1901-1974). Després del seu directe contacte a Roma en 1950 amb l'arquitectura de les civilitzacions antigues, recupera valors tals com la imponent massa dels egipcis o els grandiosos espais romans, sense renunciar per això a la simplicitat de formes geomètriques i, sobretot, a l'ocupació de formigó armat, amb els encofrats a la vista, que produeix una gran expressivitat.

Interior de la Biblioteca de l'Acadèmia Exeter (1965-1972), New Hampshire.

Tendències revitalitzadores del Moviment Modern

Ja en els anys seixanta hi ha símptomes d'una crisi del Moviment Modern, que acabarà per fer-se més visible en la dècada següent. En tractar de recuperar els principis originals i dotar-los d'un nou contingut, se sentin les bases d'una visió molt més crítica, que comença a intuir-se com alguna cosa diferent.
Una d'aquestes alternatives és l’anomena’t brutalisme, que aprofita la textura rude del formigó vist i utilitza els volums dissonants, és a dir, que componen relacions inharmòniques o estranyes als edificis, a fi de recuperar la sensibilitat humana en la percepció de l'arquitectura.

Potser la figura més singular d'aquesta tendència és el britànic James Stirling (1926-1992). Entre els seus treballs es pot destacar la Facultat d'Enginyeria (1959-1963) de Leicester, en col·laboració amb James Gowan, on combina les grans superfícies de vidre amb el maó vermell, o la Biblioteca de la Facultat d'Història (1964-1967), en Cambridge, que recorda a l'arquitectura industrial del segle XIX.

Facultat d'Història de la Universitat de Cambridge.

D'altra banda, estan les radicalitzacions futuristes. En 1961, un grup britànic va començar a publicar la revista Archigram, on es mostraven arquitectures de ciència ficció, semblants a gegantesques estructures industrials, arribant a l'extrem la creença que la sofisticació tècnica era la via de progrés en arquitectura.

Un tarannà similar ocupa el metabolisme en Japó: Arata Isozaki (n. 1931) va proposar aixecar gegantesques estructures, que sostenen càpsules habitables, a fi de procurar solució als problemes d'espai.

Palau Sant Jordi (1990), Barcelona.

En tercer lloc, cal considerar el neorracionalisme, els principals representants del qual són cinc arquitectes de Nova York, coneguts com The New York Five, entre els quals destaca Peter Eisenman (n. 1932). Encara que s'inspira directament en les senzilles relacions ortogonals que estableixen línies i plànols en l'arquitectura més simplificada dels anys vint i trenta, aconsegueix suggerir una extraordinària complexitat d'estructures i habitacles, a partir de mitjans tan rudimentaris com a prismes interpenetrats, que apareixen girats respecte a determinats eixos. Aquesta complexitat es deu a una superposició simultània de dues realitats espacials diferents, a diferència de la tradició moderna, on eren merament indicades per plànols. Això produeix una contradictòria imatge d'embull buit gairebé inhabitable.

Ciutat de la Cultura (1999-2011), Galícia.