CARACTERÍSTIQUES DE L'ART ROMÀ

Després d'un període d'adaptació i de maduració va aparèixer, ja al segle I a. C., un art romà genuí.
Desenvolupen una arquitectura que tenia com aspecte més important la creació de l'espai interior.

• A les ciutats noves els romans apliquen el sistema de quadrícula que ja havia imposat Hipòdam a la Grècia del segle V a.C., perquè presenta unes solucions ràpides i clares.
• L'aportació més original que els romans van fer a l'urbanisme és aquest sistema organitzatiu a les ciutats. Pren com a referència dos gran eixos, el decumanus (est-oest)i el cardo maximus (nord-sud); a l'interior el fòrum, envoltat pels temples, basílica, teatre, etc.
• Les calçades, vies de comunicació excel·lents, sense les quals l'Imperi no s'hauria pogut mantenir.
• L'arc, un instrument de creació plàstica que els arquitectes romans van dur fins uns límits increíbles d'enginyeria.
• Els aqüeductes duien aigua des dels llacs naturals i mostren una gran qualitat tècnica.
• Solucions arquitectòniques que van trobar per els sostres amb la volta; els contraforts molt gruixuts sota els quals s'obrien les naus laterals (precedent de l'arcbotant gòtic)
• Els teatres són exempts i l'espai que quedava darrera les grades era aprofitat per a galeria i vomitoris i permetien desallotjar l'edifici amb una velocitat inaudita. L'orquestra es va fer semicircular.
• Novetat romana és l'amfiteatre, (unió de dos teatres) i de planta el·líptica, on s'hi feien jocs i lluites.
• Per les curses de cavalls i de carros i per exercicis atlétics, els romans van crear el circ, adaptació de l'estadi grec.
• L'arc de triomf i les columnes commemoratives constitueixen el sentit amb què els romans feien servir l'arquitectura com a testimoni de la seva grandesa i pel desig de perpetuar les seves gestes.
• Els habitatges presenten un gran interés en la cultura romana on van assolir la integració entre la funció i l'estètica.
• Les pintures romanes es troben, principalment, als recintes domèstics.
• L'home llatí combinava bé els espais exteriors amb els interiors, i va considerar que la pintura era un objecte d'interior i l'escultura un objecte d'exterior.
• Concebien l'espai com un element intern.
• El sentit pràctic va fer d'aquests espais tancats una adaptació a l'home.

En l'escultura, el sentit realista a la plàstica

• El retrat és l'excepció. La tradició etrusca de representar els morts com si fossin vius es va conservar a través de les màscares de cera que els romans guardaven dels seus avantpassats.
• Interés pel realisme, tan oposat a l'idealisme grec.
• La representació realista va ser l'objectiu principal de la seva activitat plàstica, fins i tot a plasmar les anècdotes.
• En el relleus els romans van anar assolint una transcendència i una personalitat pròpia:el realisme romà.

La pintura i el mosaic

• La pintura permetia ser més realista: es podia representar la llunyania, l'atmòsfera, els espais i els paisatges d'una manera que l'escultura no havia assolit mai.
• La tècnica al fresc i les protegien amb una capa de cera que feia els colors fossin més vius.
• S'estableixen quatre estils pictòrics:
• sistema d'incrustacions (primer estil)
• sistema arquitectònic (segon estil)
• sistema ornamental (tercer estil)
• sistema d'il·lusionisme arquitectònic (quart estil)
• Fer servir la tècnica del mosaic per decorar els interiors i el terra. Aporten com a novetat l'opus sectile.
• Més tard el mosaic va substituir els frescos de les parets a la cultura bizantina.

La ceràmica: el testimoni pictòric

Les poques mostres de pintura grega conservada no permeten fer un estudi evolutiu rigorós sobre la temàtica i l’estil.

La ceràmica en àmfores, plats i vasos, evoluciona i s’hi poden distingir tres grans períodes:

a)     Ceràmica geomètrica (segles X-VIII a.C.). Es tornen a elaborar les ceràmiques micèniques i s’enriqueix la decoració amb sanefes geomètriques i lineals d’un gran dinamisme, disposades en franges paral·leles.

A partir del segle VIII a. C., la figura humana guanya importància.

b)    Ceràmica arcaica (segles VII-V a. C.). La figura humana és cada vegada més gran i representada amb més detallisme. Hi ha dues fases:

–        Figures negres sobre fons vermell (ceràmica àtica) on es representen escenes mitològiques dels poemes èpics d’Homer.

–        Figures vermelles sobre fons negre, escenes de temàtica més quotidianes amb gran realisme i detall.

    

c)       Ceràmica clàssica (segle V a.C.). Domina la decoració de figures vermelles sobre fons negre. La figura ocupa tot l’espai compositiu i la representació escènica esdevé més complexa i més pròxima a la pintura. Tècniques pictòriques: l’escorç, ombres i una expressió més emotiva.

L'escultura grega

L'època arcaica A mitjans segle VII a. de C. apareix el kuóros, representació en pedra d'un home jove nu, dempeus, amb una cama avançada, en una rígida posició frontal, i amb els braços estesos al llarg del cos. La seva caracterització anatòmica tendeix al geomètric, encara que amb músculs poderosos i un peculiar somriure. Representen a joves que han aconseguit la immortalitat, bé per una mort violenta i inexplicable, per exemple, un raig, o bé per la victòria esportiva; la fama, la virtut reconeguda, en grec areté, és l'únic consol davant la mort. També hi ha figures de noies: la kóre; vestida púdicament, és una imatge votiu, la seva actitud és la de presentar ofrenes.
El període sever En la primera meitat del segle V a. de C. les superfícies se simplifiquen, la rigidesa tendeix a desaparèixer, encara que les peces posseeixen una majestuositat característica. També apareixen nous materials, bronze i marbre, i nous temes. L'Auriga de Delfos, part d'un monument que commemorava una victòria en una carrera de quadriga, és un exemple: destaca la cura naturalista d'alguns detalls i la composició equilibrada.
El moment clàssic Les més famoses escultures exemptes d'aquest moment (segona meitat del segle V a. de C.) es coneixen per còpies romanes en marbre, encara que eren de bronze. Només els relleus que decoren els temples ens permeten veure obres originals. En el Partenó va treballar el més famós escultor del moment, Fídies, autor de l'escultura d'Atena Parthenos. En el frontó oriental es representa el naixement d'Atena i en l'occidental, la disputa d'Atena i Posidó pel domini de Àtica; i en els frisos, la processó de les festes Panatenees. Sorprèn l'harmònica i equilibrada composició de la figures, al costat d'un tractament psicològic dels rostres i una extraordinària plasticitat en el modelatge.
Miró va aconseguir celebritat pel seu Discòbol, que representa a un heroi dels jocs, en el moment de llançar el disc: es tracta d'una composició complexa, si bé amb un punt de vista preferent, que reprodueix la concentració d'un instant de dinàmica tensió, on el rostre roman aliè a l'esforç.
Policlet va escriure el primer tractat sobre l'escultura: va reflexionar sobre el cànon on resideix la bellesa de les proporcions del cos; segons el cànon, el cos havia de mesurar set vegades la grandària del cap. Testimoniatge d'això és el Dorífor, una representació ideal de la figura humana, on s'aconsegueix un equilibri rítmic entre les parts i el conjunt.
Les transformacions del segle IV La gran novetat de l'escultura d'aquest segle és l'aparició de l'expressió: les formes es fan més complexes i mogudes. Aquest canvi està vinculat a una clientela privada, que genera un mercat i un col·leccionisme, i a un pensament filosòfic centrat en l'ésser humà, que s'enfronta en solitari als drames de la seva destinació. Praxíteles, que compon les seves figures amb un característic ritme en “S”, la trucada corba praxiteliana talla la Venus de Cnido (representació de la deessa Afrodita), exemple de sensualitat i gràcia.
Escopes és l'escultor del dolor i de la passió. El cos del seu Mènada es contorsiona en una exaltació del sentiment, que trenca amb el moment clàssic. Lisip és autor d'Apoxiomeno, obra on es codifica un cànon més allargat, amb una acció més realista: l'atleta, amb expressió cansada, es neteja la pell.
Hel·lenisme Període comprès entre la mort d’Alexandre el Gran (323 a.C.), que havia estès el domini grec pel nord d’Àfrica i Orient Mitjà, i la conquesta romana (31 a.C.),  es coneix com hel·lenisme. En l’escultura  s’aguditzen les tendències aparegudes en el segle IV. Un dels centres de poder d’aquest territori va ser Pèrgam, on procedeix el Gal moribund, guerrer  derrotat i jacent al costat de les seves armes, i els relleus  de l’Altar de Zeus. Al període hel·lenístic correspon algunes estàtues més famoses de l’antiguitat, com l’Afrodita a la gatzoneta, la Victòria de Samotràcia, el Laocoont i els seus fills i la Venus de Milo, admirades i recreades des del seu redescobriment.

ESCULTURA ARCAICA (segles VII i VI aC.)

                    

                 La Dama d'Auxerre (s. VII aC.)                                                     Cleobis i Bitó (s. VI aC.)                                                   L'Efebus de Crítios (480 aC.)

Les característiques de l'escultura grega són:

• L'antropocentrisme
• L'antropometrisme
• Cànon i
• Naturalisme idealitzat

Evoluciona des de la simplicitat arcaica al barroquisme hel·lenístic. Les escultures són de fusta, pedra, marbre i bronze. També són policromades, excepte les de bronze.

ARQUITECTURA

·         Situació cronològica i estilística

·         Tres vistes: façana,  planta i alçat.

o   Façana:  s’estructura en cossos (organització horitzontal) i en carrers (vertical). Elements que la defineixen: columnes,  les pilastres i els ordres arquitectònics.

o   Planta: creu llatina i creu grega; plantes basilical i circular; naus centrals i laterals; les capelles, el creuer, absis, el deambulatori  i l’atri.

o   Alçat: conjunt d’elements arquitectònics verticals. Elements sostenidors: murs, columnes, pilastres i pilars. Elements sostinguts: arcs, voltes cúpules, tambor, cimbori i arquitrau.

·         La funció és l’aspecte fonamental: utilitària, teatral, especulativa, simbòlica, comercial, etc. I el simbolisme: poder polític, religiós o econòmic.

Els antecedents i les influències posteriors; relació amb altres del mateix autor o escola i diferències o coincidències amb obres coetànies i d’altres èpoques.

ESCULTURA

·         Anàlisi formal:     Unifacial, amb un sol punt de vista.

Multifacial, des de perspectives diverses.

El ritme o equilibri entre buits i plens, entre ombres i llums.

Tipus de cromatisme: policromia, daurats, estofats, etc.

Elements afegits: vestits, corones, llàgrimes de resina, joies, etc.

Tipologia: de ple volum, alt relleu, mig relleu, baix relleu, relleu incisiu.

La seva situació en retaules, façanes, teulades, timpans, llindes, etc.

En el retaules s’ha de descriure l’estructura (carrers, cossos o pisos, etc.) i com l’escultura  s’incorpora a ella.

·         Anàlisi conceptual:         Significat de l’escultura.

Temàtica de l’obra.

Fons literàries.

Identificar la funció: religiosa, política, al·legòrica, didàctica, devocional o decorativa.

·         Anàlisi tècnica:    Materials: pedra, marbre, bronze, fusta, ceràmica, etc.

Bloc únic o unió de diversos blocs.

Relació amb altres semblants, coincidències i diferències.

PINTURA

·         Anàlisi formal:     Formes tancades: dibuixístiques.

Formes obertes: pictòriques.

Composició: situar el fons i les figures, la profunditat, etc.

o   Centrífuga: oberta, elements als extrems del quadre.

o   Centrípeta: tancada, elements al centre del quadre.

o   Unitària: si interaccionen o s’entrellacen.

o   No unitària: si estan individualitzats.

o   Superficial: si les parts que integra estan separades per una perspectiva geomètrica. Mida variable, més petita o gran, proporcions geomètriques per aconseguir profunditat.

o   Profunda: si es superposen per mitjà d’una perspectiva aèria. Les figures es difuminen per aconseguir sobre la superfície bidimensional l’efecte tridimensional de llunyania i profunditat.

o   La línia de l’horitzó: baixa per potenciar el tema o mitjana i alta per mostrar objectivament els elements.

o   Geometria: circular, triangular, en franges verticals o horitzontals, amb corbes, etc

La llum: per l’origen (artificial o natural).

o   La tècnica: clarobscur i tenebrisme (època barroca).

o   Cromatisme: colors purs, càlids, freds, etc.

·         Anàlisi conceptual:         Tema: històric, mitològic, retrat, paisatge o natura morta.

o   Fons literàries: la Bíblia, el llibres d’història, els evangelis apòcrifs, mites, etc.

o   Iconografia: Atributs i símbols dels sants i personatges mitològics.

o   Funció

·         Anàlisi tècnica:                Tècnica: oli, fresc, cera, carbó, tinta, gravat, litografia, etc.

Suport: tela, paret o mur, paper, cartró, vidre, pedra, plàstic, ceràmica, etc.

Situació: coves, tombes, esglésies, palaus o cases, retaules, etc.

Relació amb altres obres coetànies semblants, coincidències i diferències o d’altres tendències.

El gravat	Mètodes d’impressió:
Permet la seriació o la de reproduir  vàries obres iguals	Xilografia	En relleu sobre fusta
	Gravat al buit	En buit sobre coure amb el burí i l’acció corrosiva de d’un àcid (aiguafort)
	Litografia	Sobre pedra: planografia
	Serigrafia	Sobre seda es transmet al paper
	L’esgrafiat	El dibuix no té relleu, ni enfonsat.
	Fotografia	Utilitzen processos fotomecànics i digitals
	Làser
	Informàtica

Altres tipologies	Miniatura	Art de la il·luminació. Pintura al tremp de petites dimensions, sobre pergamí o paper i s’utilitza per decorar manuscrits.
	El vitrall	Vidriera de colors que s’uneixen amb vores de plom damunt una estructura de ferro. Finestrals i rosasses de les esglésies i edificis.
	El mosaic	S’utilitza com a paviment o per adornar murs. Tessel·les: peces petites de pedra, marbre, granit, lapislàtzuli, etc.	L’opus sectile: grans L’opus tessellatum: regulars L’opus vermiculatum: petites i diverses
	La ceràmica	Modela masses d’argila i terres. S’obtenen per cocció al foc i es decoren amb pintura. Són objectes quotidians	·         Poroses i permeables: Terracotta i pisa. ·         Impermeables: Gres i porcellana

Les tècniques	El fresc	Modalitat de la pintura mural. Arrebossat de calç fresc més pigments dissolts en aigua. S’apliquen tres capes. No permet rectificacions La sinòpia és el dibuix preparatori que es fa damunt l’arrebossat, fixa els contorns i marca les jornades
Es combinen dos elements per aconseguir el color: els pigments i els aglutinants	El tremp	Va ser utilitzada com a pintura mural. Per aconseguir veladures. Rovell d’ou barrejat amb aigua i cola.
	L’oli	Barreja de pigments amb oli de llinassa. Aconsegueix colors brillants i la possibilitat de rectificar.
	L’encàustica	Colors diluïts en cera fosa, que fa d’aglutinant
	L’aquarel·la	Fa servir colors transparents i lleugers, aglutinats amb goma aràbiga, sense utilització del blanc.
	El guaix o l’aiguada	Semblant a l’aquarel·la. Utilitza colors opacs, una mica pastosos i l’ús del blanc.
	Collage	Pintura matèrica incorporant diversos materials (sorra, papers, etc.)
	L’acrílic	Combinació de molècules d’acrilat en emulsió amb aigua. Assecatge molt ràpid
	La laca	Tècnica decorativa d’origen xinés i consisteix en un vernís dur i brillant fet amb làtex.

La pintura	Instruments del pintor	La paleta	Suport sobre el qual el pintor posa els pigments que farà servir en l’obra.
		El pinzell	És l’eina que, en actuar sobre els suports, els imprimeix.
		L’espàtula	S’utilitza per barrejar colors, aplicar-los i estendre capes de fons i de pintura.
		Altres	Les mans, els tubs que vessen directament el color damunt el suport, trossos de tela per al frottage, esprais, etc.
	Instruments del dibuixant	llapis	De grafit i argila. Inventat per CONTÉ
		Ploma	De canyes, les d’ocell, plomins o tremps de metall
		Altres	Sanguina o llapis vermell, carbonet, pastels i ceres.
	Suports	Paret	De les coves: art parietal
		Fusta	Anomenada taula
		Tela	Anomenada llenç i va substituir a la taula a partir del s.XVII
		Mur	Pintura mural on s’utilitza el fresc i el tremp
		Altres	Coure, llautó, zenc. Menys usual pissarra, vori, vidre i cristall. El pergamí art de la il·luminació (Edat Mitjana) amb la miniatura. Plàstic, el cos humà (tatuat)