Les cases etrusques eren disposades entorn d’un pati central atri, i els romans van adoptar inicialment aquest model. L’atri descobert, amb columnes a les cantonades, garanteix adequadament la il·luminació i la ventilació de les estances que l’envolten: cubicula (dormitoris) i triclinium (menjador) entre altres. Al centre de l’atri l’impluvium (bassa) recull les aigües del taulat de l’edifici. De vegades les cambres que donen al carrer eren utilitzades com a botigues o tallers (tabernae). Al davant de l’entrada se situa la cambra principal o sala de recepció denominada tablinum.
Al segle III a. C., arran de les primeres anexions de ciutats hel·lèniques, intenten incorporar les columnates que tant admiren a les edificacions gregues. Per això afegeixen a la construcció tradicional un jardí rodejat de columnes, el peristil. Es desenvolupa així en la domus l’eix longitudinal, que en l’arquitectura romana representa l’acció humana. Els constructors de les cases es despreocupaven de l’aspecte exterior i preferien donar prioritat a la distribució més pràctica de l’espai interior. Aquest pragmatisme es manifesta també en l’esforç per millorar la comoditat de l’habitatge. Molts tenien, per exemple, un sistema subterrani de calefacció anomenat hipocaustum.
