La regió de Flandes, on, entre altres ciutats, destaquen Bruixes i Gant, dependent políticament del duc de Borgonya, aconsegueix una riquesa considerable durant el segle XV, com a conseqüència de l'artesania i del comerç.
Aquest moment d'esplendor econòmica coincideix amb la consolidació d'una escola pictòrica amb una extraordinària personalitat, que tindrà gran influència en tota Europa, però especialment en la península Ibèrica, al mateix temps que, des d'Itàlia, es comença a difondre el Renaixement. Quatre aspectes fonamentals defineixen la pintura flamenca del segle XV:
1. Sociològicament, el sistema de producció artística és hereu de la tradició medieval, amb un sistema gremial on preval la concepció artesanal enfront de la consciència individual, fortament intel·lectualitzada, del món italià coetani.
2. Tècnicament, els pintors flamencs aconsegueixen una perfecció tal en el treball de l'oli que constitueixen una referència històrica indiscutible: això permet veladures (tintes transparents que suavitzen el to de la pintura), una major riquesa i intensitat de colorit i, sobretot, un virtuosisme sense precedents en l'execució.
3. Des del punt de vista de la concepció espacial de les escenes, aconsegueixen, de manera intuïtiva, un il·lusionisme paisatgístic en el qual s'insereixen les figures, encara més espectacular que els pintors italians contemporanis, més obsessionats pels problemes teòrics de la perspectiva geomètrica.
4. I, pel que fa a la percepció concreta, tenen una voluntat de representar les coses tal com les veu l'ull humà, entès el terme en la seva precisió detallista: d'aquí la importància que adquireix el retrat, així com dels diferents detalls que intervenen en una composició pictòrica, però això afavoreix, paradoxalment, el simbolisme dels elements representats.
