La segona meitat del segle XX: triomf i crisi del Moviment Modern

En la segona meitat del segle XX el Moviment Modern esgota les seves propostes i sorgeixen noves formes d'entendre l'arquitectura.

Evolució del Moviment Modern

Acabada la Segona Guerra Mundial, el Moviment Modern va quedar associat a una idea moral democràtica, particularment condicionada pel protagonisme que els estats units van adquirir des de llavors com a model polític i econòmic. Això va suposar, en els anys cinquanta i seixanta, amb els grans mestres –Le Corbusier, Mies van der Rohe i Frank Lloyd Wright- el moment culminant perquè aquesta nova arquitectura, el model de la qual, en realitat, havia estat gestat a Europa als anys vint i trenta. Des dels anys setanta, quan fins i tot en països com Espanya, que, per raons històriques, va desenvolupar més tard les idees del Moviment Modern, aquestes ja formaven part del gust col·lectiu, es vénen produint, en diferents llocs, testimoniatges que evidencien el seu esgotament. A l'última cambra del segle XX hem assistit a la irrupció de tendències tecnològiques, que posen una èmfasi retòrica en les formes de la indústria; postmodernes, que utilitzen amb ironia motius històrics; o deconstructives, que trenquen amb la lògica objectiva i la neutralitat de l'espai arquitectònic.
D'altra banda, un capítol essencial de la pràctica arquitectònica en la fi del mil·lenni ha estat la recuperació d'edificis històrics, en particular d'espais museístics o culturals, que ha traslladat el camp de la restauració arquitectònica, de per si mateix important en l'edat contemporània, al primer plànol de l'actualitat creativa.

Exposició Universal de Sevilla, isla de la Cartuja.

Context històric

La derrota de les dictadures feixistes en la Segona Guerra Mundial per part de l'heterogeni grup d'aliats va portar amb si la irrupció de dues noves potències mundials que dividirien als països en dos grups antagònics que van protagonitzar l'anomenada Guerra Freda.

Aquests dos blocs van mantenir dues concepcions molt diferents de la política i de la societat, que van exercir una marcada influència en l'art en general, i en l'arquitectura en particular. Així, als països capitalistes agrupats entorn d'Estats Units, triomfa el Moviment Modern. En aquests mateixos anys als països de l'òrbita comunista el Moviment Modern és eclipsat per les tendències impulsades per l'estat, molt relacionades amb el tipus d'art aparentment grandiós, classicista i efectista que van defensar i van imposar les dictadures feixistes.

Vila Olímpica de Barcelona

Educats pels mestres

Entre 1945 i 1970 s'incorpora al panorama dominat pel Moviment Modern diverses propostes arquitectòniques que desenvolupen, en adreces diferents, alguns dels seus principis, sense que això suposi una diferenciació en termes d'estil.

El desenvolupament del vessant orgànic

Diversos arquitectes escandinaus, el nom dels quals més significatiu és el finlandès Alvar Aalto (1898-1976), desenvolupen una arquitectura orgànica que, si bé està relacionada amb Wright, deu molt al gust per les formes sinuoses, que recorden éssers vius, posades de moda pel surrealisme, molt vigent encara en la postguerra.

Aalto concep edificis sobris en els quals s'aprofiten al màxim les qualitats expressives dels materials, especialment la fusta i el maó. En les seves obres apareixen també elements corbs, que tradueixen una espècie de fluïdesa espacial, sempre en contacte amb la naturalesa.

Però potser els dos edificis més populars d'aquest corrent són l'edifici de la terminal de la TWA (1956-1962) en l'aeroport Kennedy de Nova York, obra del també finlandès Eero Saarinen (1910-1961), que gairebé sembla un ocell a punt d'alçar el vol, amb les seves formes aerodinàmiques; i l'Òpera de Sidney (1957-1962), del suec Jorn Utzon (n. 1918), com una sèrie de petxines blanques desplegades sobre plataformes.

Terminal de la TWA, aeroport Kennedy, Nova York.

 A la recerca d'un monumentalisme modern

L'obra dels mestres, en la postguerra, no manca de monumentalisme representatiu, a pesar que el Moviment Modern havia nascut com una proposta funcional i neutra. La possibilitat de conciliar modernitat i empaquetatge monumental, aprofitant tots els simbolismes plàstics que condueixen cap a la seva equiparació amb l'arquitectura antiga, en termes abstractes, apareix en els projectes del nord-americà Louis Kahn (1901-1974). Després del seu directe contacte a Roma en 1950 amb l'arquitectura de les civilitzacions antigues, recupera valors tals com la imponent massa dels egipcis o els grandiosos espais romans, sense renunciar per això a la simplicitat de formes geomètriques i, sobretot, a l'ocupació de formigó armat, amb els encofrats a la vista, que produeix una gran expressivitat.

Interior de la Biblioteca de l'Acadèmia Exeter (1965-1972), New Hampshire.

Tendències revitalitzadores del Moviment Modern

Ja en els anys seixanta hi ha símptomes d'una crisi del Moviment Modern, que acabarà per fer-se més visible en la dècada següent. En tractar de recuperar els principis originals i dotar-los d'un nou contingut, se sentin les bases d'una visió molt més crítica, que comença a intuir-se com alguna cosa diferent.
Una d'aquestes alternatives és l’anomena’t brutalisme, que aprofita la textura rude del formigó vist i utilitza els volums dissonants, és a dir, que componen relacions inharmòniques o estranyes als edificis, a fi de recuperar la sensibilitat humana en la percepció de l'arquitectura.

Potser la figura més singular d'aquesta tendència és el britànic James Stirling (1926-1992). Entre els seus treballs es pot destacar la Facultat d'Enginyeria (1959-1963) de Leicester, en col·laboració amb James Gowan, on combina les grans superfícies de vidre amb el maó vermell, o la Biblioteca de la Facultat d'Història (1964-1967), en Cambridge, que recorda a l'arquitectura industrial del segle XIX.

Facultat d'Història de la Universitat de Cambridge.

D'altra banda, estan les radicalitzacions futuristes. En 1961, un grup britànic va començar a publicar la revista Archigram, on es mostraven arquitectures de ciència ficció, semblants a gegantesques estructures industrials, arribant a l'extrem la creença que la sofisticació tècnica era la via de progrés en arquitectura.

Un tarannà similar ocupa el metabolisme en Japó: Arata Isozaki (n. 1931) va proposar aixecar gegantesques estructures, que sostenen càpsules habitables, a fi de procurar solució als problemes d'espai.

Palau Sant Jordi (1990), Barcelona.

En tercer lloc, cal considerar el neorracionalisme, els principals representants del qual són cinc arquitectes de Nova York, coneguts com The New York Five, entre els quals destaca Peter Eisenman (n. 1932). Encara que s'inspira directament en les senzilles relacions ortogonals que estableixen línies i plànols en l'arquitectura més simplificada dels anys vint i trenta, aconsegueix suggerir una extraordinària complexitat d'estructures i habitacles, a partir de mitjans tan rudimentaris com a prismes interpenetrats, que apareixen girats respecte a determinats eixos. Aquesta complexitat es deu a una superposició simultània de dues realitats espacials diferents, a diferència de la tradició moderna, on eren merament indicades per plànols. Això produeix una contradictòria imatge d'embull buit gairebé inhabitable.

Ciutat de la Cultura (1999-2011), Galícia.